dilluns, 15 d’abril del 2013

Escrit número 60

El sis d'abril tornava a trepitar un aeroport després de sis mesos i mig. El rickshaw em va deixar a la terminal internacional de Mumbai, una ciutat que encara viu la paranoica ressaca de les bombes paquistaneses de fa uns anys. Menjava les darreres galetes de xocolata en una sala d'espera a  amb la retransmissió dels millors moments de la lliga de criquet (he catalanitzat el nom). És un esport que té boja la Índia tant com el futbol a Europa i que s'assembla al baseball o al pitxi però amb una mena de pala de fusta i alguna norma diferent, per marcar la diferència clar. A la sala d'espera vaig ser víctima d'una femella de mosquit famèlica, mai m'havien acrivillat amb tanta subtilesa però amb tant d'ensanyamanet. I ho entenc! Una sala blanca i impecable plena d'alemanys i alemanyes i families hindus de molts diners: sangs massa pures i aburrides. La meva sang és un cóctel cultural molt més atractiu per qualsevol mosquit que volta afamat. Les paraules del meu diari a la sala són dignes de recordar:

"Crec que denunciaré el puto mosquit que m'ha tornat a picar. A la propera el delato com a espia paquistaní  i aquí no s'estan per hòsties. Bé, per hòsties sí! És que mira que pillar Malària el darrer dia al lloc més selecte que he estat en el darrer mig any. Ja m'estaria bé! Per no esperar-me fora entre fum i tanquetes. Però és que un s'aburgesa tan fàcilment... Això sí, espero no acabar com l'obés que tinc davant. Com em posin algún problema de sobrepes per la motxilla preguntaré que perquè no posen a córrer a l'home de la camisa a topos. És blanca, però la suor fa que sembli un intent de camisa flamenca.

Zas! L'he matat, adéu mosquit. Em lleparia els dits perquè estic segur que la sang que ha deixat és meva, però estic tip" de les galetes de xocolata. 


Ara ja porto una setmana a Catalunya i ja m'han atracat. Sí, sí! Així de cert i així de trist! Portava les butxaques plenes de temps per llegir, escriure, mirar-me el melic, buscar símils dels meus mocs amb cares de famosos i altres coses importants a la vida i a duanes va quedar confiscat. La Guàrdia Civil tan maca com sempre! Que sí aquí el temps es paga, que si impostos per minut, que si la literatura és cultura i això és perillòs... Ja sabeu, un Benvingut a Europa amb totes les lletres!  

Diuen que abans de morir s'ha de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill o filla. Jo cada matí planto un pi, això ho tinc més que superat. Si tingués un fill o filla a més d'una li donaria un atac de cor i vaig pensar que si tornava per sorpresa potser provocava alguna parada cardíaca, i que seria el més similar a aportar una criatura al món. Però veig que aquí ja ningú es sorprén per res, hauré de pensar cosa nova. I pel tema llibre li he donat voltes i he decidit obrir un bloc de contes. És d'extensa coneixença que m'agrada escriure i m'agrada compartir-ho però la meva literatura està infravalorada, sóc el típic artista incomprés, el típic escriptor que moriria al carrer més prim que una vaca de la India i que les meves obres es publicarien a posteriori pel valor afegit de la meva mort. Desgraciada raça humana. Em ressona com l'eco d'una cel·la allò de que el que escric no és digne de ser imprés en el cadàver d'un arbre a làmines. No és que sigui més ecologista que abans, a la merda els arbres si em publiquen un llibre! Però és que cap editorial m'agafaria el recull de contes. Així que ara per ara estic resignadament en defensa dels boscos i aposto pel format digital, molt més ecològic! Perquè fer un ordinador no produeix residus tòxics i tots els mateirals són biodegradables i l'energia que consumeix sempre és produïda de manera neta. I tant! 

En breu escric la darrera actualització presentant el nou bloc. 

Abril del 2013, des d'un racó de WARcelona on fa equilibris el piset de mons pares amb vistes a les runes d'uns búnquers que ens recorden que va haver un dia en que les persones lluitaven per la seva llibertat. 

3 comentaris:

  1. Que bé que t'hagis decidit a iniciar el blog de contes! Tinc ganes de llegir les teves històries i m'alegro que les vulguis compartir! Un petonarro!

    ResponElimina
  2. Fantàstica notícia!!!

    M'agrada el què i com ho escrius i descrius.
    Aquest món acabarà sent dels agosarats, intrèpids autèntics com tu!

    Un petonàs!!!

    ResponElimina
  3. A vegades cal tancar (o ajustar) una porta per obrir-ne d'altres i descobrir noves coses o noves oportunitats!! Esperem que la tornada no hagi o estigui sent massa dura i sobretot esperem una trobada quan estiguem per terres catalanes altre cop!
    Molts records i una abraçada ben forta!!

    Martí i Maria

    ResponElimina

Gràcies per deixar notícies teves. No t'estressis si trigo en respondre, de totes maneres agraïré saber de tu!