Un principi és un final.

http://acontecorrent.blogspot.com.es

Un principi és un final. Entrego les claus d'aquest bloc per alliberar a cop de massa un altre espai a la xarxa. Espero que sigui un espai de pensament crític de vegades i d'altres de simple plaer literari. El bloc es diu "A contecorrent" I no cal més presentació que la visita. Aquí us l'enllaço.

Escrit número 60

El sis d'abril tornava a trepitar un aeroport després de sis mesos i mig. El rickshaw em va deixar a la terminal internacional de Mumbai, una ciutat que encara viu la paranoica ressaca de les bombes paquistaneses de fa uns anys. Menjava les darreres galetes de xocolata en una sala d'espera a  amb la retransmissió dels millors moments de la lliga de criquet (he catalanitzat el nom). És un esport que té boja la Índia tant com el futbol a Europa i que s'assembla al baseball o al pitxi però amb una mena de pala de fusta i alguna norma diferent, per marcar la diferència clar. A la sala d'espera vaig ser víctima d'una femella de mosquit famèlica, mai m'havien acrivillat amb tanta subtilesa però amb tant d'ensanyamanet. I ho entenc! Una sala blanca i impecable plena d'alemanys i alemanyes i families hindus de molts diners: sangs massa pures i aburrides. La meva sang és un cóctel cultural molt més atractiu per qualsevol mosquit que volta afamat. Les paraules del meu diari a la sala són dignes de recordar:

"Crec que denunciaré el puto mosquit que m'ha tornat a picar. A la propera el delato com a espia paquistaní  i aquí no s'estan per hòsties. Bé, per hòsties sí! És que mira que pillar Malària el darrer dia al lloc més selecte que he estat en el darrer mig any. Ja m'estaria bé! Per no esperar-me fora entre fum i tanquetes. Però és que un s'aburgesa tan fàcilment... Això sí, espero no acabar com l'obés que tinc davant. Com em posin algún problema de sobrepes per la motxilla preguntaré que perquè no posen a córrer a l'home de la camisa a topos. És blanca, però la suor fa que sembli un intent de camisa flamenca.

Zas! L'he matat, adéu mosquit. Em lleparia els dits perquè estic segur que la sang que ha deixat és meva, però estic tip" de les galetes de xocolata. 

Ara ja porto una setmana a Catalunya i ja m'han atracat. Sí, sí! Així de cert i així de trist! Portava les butxaques plenes de temps per llegir, escriure, mirar-me el melic, buscar símils dels meus mocs amb cares de famosos i altres coses importants a la vida i a duanes va quedar confiscat. La Guàrdia Civil tan maca com sempre! Que sí aquí el temps es paga, que si impostos per minut, que si la literatura és cultura i això és perillòs... Ja sabeu, un Benvingut a Europa amb totes les lletres!  

Diuen que abans de morir s'ha de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill o filla. Jo cada matí planto un pi, això ho tinc més que superat. Si tingués un fill o filla a més d'una li donaria un atac de cor i vaig pensar que si tornava per sorpresa potser provocava alguna parada cardíaca, i que seria el més similar a aportar una criatura al món. Però veig que aquí ja ningú es sorprén per res, hauré de pensar cosa nova. I pel tema llibre li he donat voltes i he decidit obrir un bloc de contes. És d'extensa coneixença que m'agrada escriure i m'agrada compartir-ho però la meva literatura està infravalorada, sóc el típic artista incomprés, el típic escriptor que moriria al carrer més prim que una vaca de la India i que les meves obres es publicarien a posteriori pel valor afegit de la meva mort. Desgraciada raça humana. Em ressona com l'eco d'una cel·la allò de que el que escric no és digne de ser imprés en el cadàver d'un arbre a làmines. No és que sigui més ecologista que abans, a la merda els arbres si em publiquen un llibre! Però és que cap editorial m'agafaria el recull de contes. Així que ara per ara estic resignadament en defensa dels boscos i aposto pel format digital, molt més ecològic! Perquè fer un ordinador no produeix residus tòxics i tots els mateirals són biodegradables i l'energia que consumeix sempre és produïda de manera neta. I tant! 

En breu escric la darrera actualització presentant el nou bloc. 

Abril del 2013, des d'un racó de WARcelona on fa equilibris el piset de mons pares amb vistes a les runes d'uns búnquers que ens recorden que va haver un dia en que les persones lluitaven per la seva llibertat. 

Una estrella de cin puntes.

Hola!

Se que esperes fotos, pero avui no pot ser. No em veuras pero pots imaginar-me, si hi soc amb un somriure esberlant la meva cara de punta a punta m'esta be. I tu tambe el llueixes el somriure o que? COm estas? com van les coses? Jo t'explico algunes tonteries, pero cada cop m'agrada menys aixo dels monolegs. Quan ens veiem?

Se que saps que sempre dic que la magia existeix. I si trona es que amenaca tempesta. A les darreres cartes t'explico les aventures i desventures que he atrapat i que he he deixat escapar entre sorra i onades, entre cocoters i mar salada. Avui no, avui t'explico massa breument (tot i que no t'ho sembli) el que he viscut en una mena de desert de roca i magia: Hampi. Em creuras o no, poc m'importa si t'he de ser sincer, pero Hampi es un dels punts del mon on brolla felicitat i empapa a qui trena els seus dies amb la gent local i amb els racons magics. En honor a Jack el desbudellador, anirem per parts:

PRIMERA PUNTA: LA COMPANYIA.

Vivim uns temps inestables i incerts i paradoxalment ens espanten els canvis. Vivim en constant estat d'alerta. Es una estrategia capitalista de control social que Bauman explica perfectament i amb la que ara no us castigare. Sabent-me victima d'aquest fenomen, una de les coses que intento aprendre en aquesta escola-viatge es a prendre cada canvi (bo, dolent o pitjor) com a un ventall de noves oportunitats i possibilitats. Aixi que despres de viatjar els darrers mesos gratament acompanyat vaig decidir continuar el meu cami en soledat. El que no sabia aleshores es que poc duraria. 

Vaig coneixer la Maria a l'estacio de Margao, despres de fer-hi nit entre pobres, estalviadors i altres especimens i victimes del mon contemporani. De xarrera a l'andana vam descobrir que no nomes compartiem espera sino tambe destinacio i vago. Les nostres motxilles van quedar abandonades a la seva sort sota la vigilancia d'unes angleses i uns jueus mentre nosaltres arreglavem el mon i ens explicavem les vides al lloc mes lliure del tren: l'espai entre vago i vago, on l'aire corre, la gent fuma i ningu s'atura, simplement s'espera. Ja et vaig explicar en una altra carta com m'agrada el pengim-penjam de les meves cames quan m'assec a la porta sempre oberta per notar la velocitat. 

La Maria s'ha criat al bressol d'una familia portuguesa, comunista i lluitadora; ara viu a Lisboa estudiant filosofia per saber mes, fent d'actriu quan pot i vol, ha estudiat fotografia (ja veuras la fotasses quan m'envii les fotos!), fa de punxadiscs, edita un diari cultural i de contra informacio i te un somriure que pots comptar-hi les 32 dents. Pots imaginar les converses (en angles!) que van omplir les hores de tren i han omplert els dies: des del control social a la formula de la felicitat passant per Marx, posant en dubte la nacionalitat de Saramago i rient dels jueus del tren. En realitat amb la Maria hem inventat la vida de molta gent: vides tristes, glorioses, amargues, apassionants... Ens encanatva especular! pero els jueus ocupen un lloc especial en les bromes que embruten el kharma. Pero res es perque si. 

Hem compartit la moto, els diners, converses, habitacio, sopars, riures i centenars d'experiencies que han farcit els dies a Hampi. 

SEGONA PUNTA: EL VEINAT I EL BARRI

El nostre cau o camp base era un lloc petit i barat, de banys compartits i familia encantadora. Quatre habitacions habitades per gent apassionant que qui sap si un dia canviaran d'status de conegudes a amistat. Hem viscut i compartit tot, com en una petita comunitat, una comuna enmig del paradis. Una noia australiana amb un novio polac que formen part del teixit okupa de Briston; un alemany que deu diners, sense pel i amb un tic labial; i un marroqui fill d'una familia benestant, qui sap si noble o burges, pero divertit i rialler com ell sol. Un veinat mes ben parit que El 13 rue del Percebe.

I despres esta el barri o poble de Hampi Bazaar amb en Bila i la seva familia (inclos el gos) que son la mafia de Hampi; esta en Lucas que viatja a cop de voluntariat i CoachSurfing, les entranyables bruixes que ens ensenyaven com es renta la roba a ma (i jo que pensava que havia apres!); la costurera que ens ha arreglat la roba, els nens del llac, la familia que ens preparava el thali delicios i picant a rabiar, el nen boig que conduia la nostra moto (en realitat era un tap de 6 o 7 anys que li donava gas sense por ni conciencia mentre jo feia peripecies per no matar una vaca, que aqui es preso), els vells del txai que demanaven cigarretes a la Maria i molta altra gent que ens ha regalat somriure i ens ha gronxat en aquesta terra de somnis i equilibris. Hampi crec que es el lloc de la India on els locals m'han fet riure mes, on m'han fet mes felic.

TERCERA PUNTA: EL SOMRIURE DE HAMPI.

El papanata de Gironell va etiquetar Mumbai com la Ciutat dels Somriures. Estic segur que no va visitar cap altra ciutat mes de la India. India es el pais dels somriures, tothom somriu quan els mires, quan els hi parles, quan els hi somrius... es una deliciosa epidemia. Pero del que he vist, Hampi es la ciutat amb els somriures mes especials. 

La Maria m'havia advertit dels somriures de Hampi, pero jo, fugitiu de l'etnicisme i de les seves variants racials o toponimes deia que si sense creure-m'ho. Pero es cert. Suposo que a Hampi i Anegonda (poble vei) passa com a tots els pobles: com mes cosins mes endins. Les dones disten tenen cares carregades de paciencia i experiencia, pero -extrany a la India- en linia general disten del que jo entenc per bellesa. En canvi els homes tenen un somriure especial. No se com explicar-ho pero arquegen els ulls i els llabis enenyant les dents amb orgull. Quan la Maria em passi les fotos ja veuras! En te de molt bones, perque a part de les cigarretes te el vici d'immortalitzar tot allo efimer amb una lleugera obsessio pels somriures. I de tantes, hi ha de maques. 

QUARTA PUNTA: LA MOTO

Hampi es un desert de felicitat amb oasis de bananers i palmeres cocoteres, i amb pedres amuntegades en equilibris que desafien la gravetat i la logica, i amb temples camaleonics, i amb pastors de bufals, i amb carreteres que serpentegen i que esquerden l'asfalt revolucionariament (quan hi ha asfalt), i amb mes de 40 graus en hora punta. Tot d'elements que barrejats creen un coctel d'ambient magic que vam decidir explorar sobre pneumatics d'una ferralla aspirant a motocicleta. I Deu ni do si dona joc aquest trasto! De corva en corva, de garitu en garitu i de poble en poble entre curses, entreteniment per la canalla, salutacions en marxa, i moltes altres aplicacions que venien de serie en aquest entranyable consumidor de petroli. 

I CINQUENA PUNTA: HAMPI

Que es Hampi? Que te Hampi? No ho se. No te res que es pugui mesurar amb les nostres malaltisses  ciencies pero en canvi te quelcom que es pot percebre. Un intercanvi de somriures i felicitat que fa de Hampi un lloc especial. I no ho dic jo ni ho he descobert jo (faltaria mes!), aixo fa anys que ho saben els seus habitants, reis i reines i fins i tot els animals. Hampi es una ciutat sagrada des de fa centenars d'anys. No es pot veure alcohol ni consumir altres drogues i esta farcida de temples que esperen amagats entre les roques el retorn dels seus anys de gloria. I aquesta esencia immesurable rau al cor de la seva gent i es contagia. 

I aixo t'ho escric des de Mumbai, una finestra al futur. Per que una finestra al futur? Perque si no ens movem i aturem el que passa a Europa i a la resta d'Occident les nostres ciutats s'assemblaran a Mumbai en un futur: emprenedoria de subsistencia, miseria i contrasts. La critica a la passivitat i la indiferencia t'arribara a la seguent carta, avui tingues uns somnis lliures i feliços.
Fins aviat!

Carta amb sorreta de platja, colors del Holi, aroma a carretera i aroma de bona companyia.

A caball de la moto, tacat de la colorida felicitat del Holli.

Des de que et vaig escriure han passat moltes coses. 

Ha passat Gokarna amb les seves platges paradisiaques (mes que mai) i la seva gent supurant felicitat i calma per cada poro de la seva pell i contagiant-nos del ritme de la vida "shanti, shanti", al mes pur estil vaca sagrada.  Les vaques de Gokarna! Uns apassionants animals que no nomes estan pel mig de la carretera exercint de rotonda sagrada o a un improvisat abocador buscant que endur-se a un dels seus quatre estomacs, sino que tambe prenen el sol a la sorreta amb les gambes europees i altres turistes, passegen vora l'aigua refrescant les peulles entre ioguis, corredors i corredores (tant esportistes com practicants de l'operacio biquini), gossos, gent que dorm, i que juga, i que lliga, i que fuma, i que fa la meditacio del bistec (volta i volta). En definitiva gent que gaudeix ja sigui descobrint una vida nova o evadint-se dels seus problemes d'occident o d'orient. Perque de rpoblemes en tenim tots i totes.

Jo per exemple surto a correr pels matins i a Arambol (Goa) travesso dos rius cada mati, per aixo surto a correr amb el banyador. El problema de fa uns dies va ser que amb el banyador mullat em fregava un testicle i se'm va irritar l'ou. Un mica! Pero es un problema, i els problemes s'han d'atacar d'arrel i despres de descartar ximpleries vaig adonar-me que el problema era la sobredimensio (per sobre carrega) del meu ou. I no es pas res del que estar orgullos, pero aixi era i tot te cura. L acura ja la sabeu i esta de mes explicar-la en detall.

I de Gokarna a Goa, com us deia. Un tren amb retard i quatre busos. En el darrer d'aquests autobusos una sorpresa: les basques! Haviem quedat amb elles en un lloc que mai haguessim trobat i que ja feiem tard pero  per l'atzar, algun deu o deesa, o Sant Francesc Xavier (en pau descansi a Goa, el fiesteru!) ens vam trobar en un bus atapeit de gent i felicitat i mes atrotinat que maco. 

A la platja donant la benvinguda a la primavera entre colors i somriures.
Celebrant el Holi.

I els dies a Goa han anat passant sense pressa ni permis. Com glops de la Kingfisher, curts i amb bona companyia: el retrobament amb la Maialen i la Maitane i la troballa d'en Quique. Les nits, magiques en lluna plena, les dormo en un matalas a terra, al so de les ratetes que volen treure la brossa organica abans no vinguin massa insectes. No les culpo, la vida esta cara a Goa tot i ser temporada baixa. 

Els dies han passat en la seva major part a galop d'una moto amb personalitat (com m'agraden les dones): funcionava quan li donava la gana. Tot i aixi, aquests darrers dies la relacio ha millorat i i poc ha fallat. Una "rocinante" que es deixava cavalcar per un Quixot i la seva bona companyia. De vegades treiem les motos en manada, i sortim en grup a l'estil "Angels de la mort" per platges, mercats i Holly. En realitat semblava mes un anunci d'estrella Damm. D'altres dies la "rocinante", blanca com el cavall de Sant Jordi,  ens treia de passeig nomes a la Maialen i a mi, allunyant-nos de la temptacio de la platgeta de sempre i apropant-nos a altres platges, esglesies que sepulkten sants, pobles, forts que algun dia van protegir algunes terres, mercats i altres llocs mes o menys interesants.

Pero el que importa es el cami, sempre ens ho diuen. Carretres sense cap mes llei que la supervivencia i  on tot s'hi val i tot es possible si ha de ser. Carreteres que compartim amb consumidores de petroli (motos, cotxes, busos i alltres), bocins de felicitat i velocitat, forats i sotracs, gripaus que esperen un peto d'amor, vaques que al ser deus son omnipresents, nens i nenes i vells i velles, riures i tot el que capiga en aquests trams de terra criminalment asfaltada serpentejant selves, palmeres, llacs, rius i normes.

Saltant la posta de sol. D'esquerra a dreta no calen noms. 

Pero les postes al mar, la musica en directe, els banys al mar i al llac, les trobades amb pirates, les curses matineres que irriten ous i altres histories "made in Goa" s'han acabat. Queden en el record i en aquests sobretaules que ens esperen apurant el cul del vinet que haura acompanyat un sopar de retrobament.

Ara emprenc cami sense la Mariona i la Xenia, amb qui he compartit vetlles, penes, fotos i alegries les darreres setmanes. Avui he passat la nit dormint a l'estacio de tren per estalviar-me els diners de l'hotel i ara ja soc a Hampi, on compartire els dies amb la Maria, una actriu portuguesa que he conegut aquest mati esperant el tren. Aixi que poc ha durat la meva soledat del viatger. Una nit! Pero em servira per practicar angles, compartir despeses d'allotjament i compartir felicitat, que es de les poques coses que augmenten quan la comparteixes. Pero aixo son lletres d'un altra teclat.

Fins la propera!

P.D.: Enyorat dels barrancs he fet un salt! I com al salt, la vida dona voltes i cal saltar amb determinacio per no patinar i estar alerta de l'aterratge en aquest ocea d'onades de felictat.

Lletres des del Fort Cochi.

Namaste!

Com estas? Avui m'he pres el dia com s'hande prendre els tes, i les Voll-Damm. I la vida: Sense presses, amb calma. Avui es un dia de relax sense voltar gaire mes que l'imprescindible i deixar assecar la roba al sol.

Avui t'escric des de Cochi, concretament des de Fort Cochi, un cau d'artistes. La ciutat es plena de petges de malabaristes de la imaginacio que posen color a façanes descolorides i omplen d'alegria espais buits de la ciutat. Son bruixes i bruixots que ressuciten espais morts d'aquesta metropolis on conviuen i dansen l'antiguitat i la modernitat. Una ciutat moderna que creix cuidant-se i respectant-se com poques altres ciutats ho fan. Com veus m'encanta!



Mira que hi ha poques ciutats on m'hi quedaria a viure, pero Fort Cochi (un barri de Cochi) es un lloc agradable i amb vida. Espero que no el destrossin com el vei Ernakulam o com fan amb barris de Barcelona.

En aquesta antiguitat que es mante viva tambe hi ha les xarxes de pesca xineses, que cada mati fan el seu servei com l'han fet durant molts anys. I que duri, que no embruten amb petroli. Hem tingut la sort que les coincidencies ens han fet petar a la ciutat en plena Biennal Artistica, una exposicio d'exposicions que omple edificis de la ciutat amb performance, expos de pintures i de fotos etc. Tot un luxe com ens ha mimat Cochi!  Es una ciutat magica, n'estic segur. Per a trencar la rutina, quan es pon el sol canvia els carrers de lloc, i aixo va fer que en Manel i jo caminessim perduts durant dues fantastiques hores buscant el lloc on dormim. Vam acabar arribant en moto fins a la porteta mateix. De nou tres en una moto per la India! Sort de les bones persones d'aquest pais i de la seva explendida, envejable i innocert bojeria. Per cert! De bojos i del lloc on dormim... es guapissim! Esta decorat amb pintures a les parets a l'estil Bansky, i podem fer servir l'ordinador, i posar musiqueta, i tocar la guitarra... un raconet encantador!

Dones recollint fulles de te als camps de Munnar.

Ahir vem fer una escapadets a Munnar, unes muntanyes (2550m aprox) d'interior on la calor dona treva quan el sol fa mandres. Els turons estan coberts de plantacions de te que per formes i colors donen joc a les (nostres) ments d'inesgotable imaginacio infantil, si es que la imaginacio ha de ser infantil: una manta que abriga muntanyes, la closca d'una tortuga gegant, matalassos on fer el ronso... pero fora els nostres mons de Burton i Carroll son plantes de te que els homes sulfaten i poden i les dones recullen fulles els matins abans els sol no castigui les nostres pells i closques amb la seva escalforeta.

I tu que? Com estas? I com esteu? Jo ara faig una estoneta abans de sortir a cuidar-me i cuidar la ciutat. Mira, et deixo una foto d'una part de la part comu d'on dormim. M'encanta! Quan torni ja t'ensenyare la resta de la casa, que l'he fotografiada tota, fent el guiri!

El lloc on dormim Fort Residency, es genial. Aqui una imatge de la nevera i una finestra decorada en segon pla.

Carta de Varkala: comencem a remuntar cap al nord per la costa oest.

Salut camarada!

Com van les coses? Avui t'escric la carta des d'un paradis. Se que ja t'havia dit que si el paradis existeix esta vora el Langtang... pero aixo es mes un paradis topic de les palmeretes cocoteres: hi ha platges d'aigua calenta, palmeres vora el mar, gent jugant al volei platja (jo no puc, has d'estar com un tren per jugar, es veu) i la gent del poble es amable i tranquila, per trencar els mals topics de la pobre gent de la India.

Ara mateix em refugio del sol i la calor en sota un ventilador. En breu agafem un tren que ens deixara a Alapuzzha ja quan no hi hagi sol (ni lluna, avui!). Els dies aqui m'han encantat. Ahir vaig anar a correr a la platgeta, que de tant en tant ja surto, tot i que menys del que hauria. Una mica per poder jugar a volei a la propera platja, una mica per salut i una mica per les constants "t'has engreixat!" que hem llenceu des d'alla. Es veu que el capitalisme em consumia literalment, i aqui la bona vida em fa galtes. Parlant de capitalisme... Kerala es la primera regio del mon on es va escollir un govern comunista, i estan orgullosos i orgulloses: hi ha pintedes i banderoles pels racons dels pobles. Pero torno al tema, que si començo amb politica no acabare, que hi ha molt a admirar pero mes a criticar i millorar. Com arreu, pero son figues d;un altre panera o quastion d'una alatra actyalitzacio. La questio es que fent cursa em va parar un home per a que els hi dones un cop de ma per a treure la barca del mar i vaig estar xerrant una estoneta amb ell. Un farmaceutic retirat, que despres de viure i treballae vinti-i-set anys a l'Arabia  Saudi ha tornat al seu poble de costa entre palmeres cocoteres, arbre de mango i papaia i barques de colors. Aqui em retiro jo tambe. Aqui o a Port de la Selva.  Corria abans els sol no ens estampes rajos als quatre vents (calents) per una platja sembrada de cargolines, petxines, centenars de crancs grocs i grossos que fugen de de les meves passes, cama-llargs, corbs, algun "llenguadillo" despistat vora el mar i pescadors que reparen i desenreden xarxes. Vaig veure un grup de quinze homes tibant una corda i sense demanar permis ni saber ben be que feien m'hi vaig afegir. A la meva esquerra, metres mes enlla mes grups. Vaig adonar-me que tibavem xarxes de dins l'aigua. I alla hi era jo, nen mimat d'occident entre homes forts de mar. El sol ens va sorprendre tivant cordes molles. Pel pes em sembalva que treuriem el mateix titanic del fons del mar pero al cap d'una horeta van sortir una vintena de peixos de pam i mig, quatre calamars i quilos i quilos de peixos petits. Els grans i els calamars son per vendre als restaurants, els petits es reparteixen entre els pescadors i despres es venen a pes per a les paradetes de peixet fregit.

Som dos grups per xarxa que tirem dels dos extrems per recollir-la. Quan la xarxa es prou aprop alguns homes es tiren a l'aigua a picar les onades i fer entrar el maxim de peixos a la nostra trampa. Tot plegat dura una hora i mitja i es força dur. Es tan maco com dur, com el contacte amb la natura.
Avui hi he tornat. Anava a pescar amb un home i la seva barca pero no ens hem entes i he tornat a tivar cordes molles. De cami, el farmaceutic d'ahir m'ha dit que passi per la seva caseta a fer un te, i a aixo ningu s'hi pot negar. Crec que es pecat.

Els pescadors de les xarxes m'han rebut amb un somriure sense afaitar -com el meu- i a feinejar! Mes tard el Manel (un nou fitxatxe amb qui farem via junts els propers dies) s'ha apuntat. I les noies (la Mariona i la Xenia) han vingut i han tornat amb el seu trote matiner. Avui estirava al costat d'en Husseim, un nen de 14 anys. M'ha explciat que saben si tenen pesca o no perque per sobre de la xarxa hi volten aguiles si la cosa va be. Avui no hi ha hagut calamars, pero si tres butllofes a les meves mans. No ho soc pas un home fort, tinc mans de palau!

A feina feta, hem estat fent fotos (que ja penjare un altre dia) i intercanviant quatre paraules i rialles amb els joves de la colla. Els homes, els que ja tenen arrugues i canes, et tracten "com homes": gracies per venir, aqui tens la teva part de peix i "dema tornaras?" amb uns copets a l'esquena i un somriure a la boca enorme i que paga la feina. Estan contents de que hi anem pero comença la subasta i el negoci es el negoci. No hi ha temps per dos pringats que es creuen alguna cosa per venir a fotre un cop de ma. De retorn hem anat a casa del farmaceutic. Ens ha presentat la seva familia i la seva dona (de somriure precios) ens ha fregit dos peixos deliciosos a mode d'esmorzar. Mentre a la cuina es treballava, pare fill i net ens parlaven dels costums d'aquesta zona msusulmana, i ens han donat te, i ens visitaven amics i amigues de la familia, i ens han donat a tastar fruites, i ens han acollit com si fossim importants per a ells i desinteressadament. I es que jo crec que erem importants per ells i elles, com ho han estat per a mi quan m'hi sentia com un mes a casa seva. Hem sap greu el que les males llengues parlen de la India. Toco fusta per a que tot segueixi igual, pero aqui m'estic sentint acollidissim.

Despres d'atipar-nos, cuidar-nos i donar-nos conversa un dels amics del fill ens ha tornat al poble. Reconec que he anat cagat. Pero mai havia anat tres en una moto, sense casc i sense sabates. Pero aixo es la India, tot es possible, em diuen.

Ara farem cami a Goa, que hem quedat amb la Maialen i la Maitane que ens trobariem alla si tot va be. Pujarem xino-xano i parant per poblets com Allapuzha, Kochi, Munnar i Gokarna. Ja t'anire escrivint coses o enviant imatges quan pugui. SI no ja ho saps, si no dono noticies estic be. Espero que les coses et vagin be, ves-me dient que m'encanta rebre correus teus explican-te que et passa, que us passa i (secret!) saber de tu em fa creixer les ganes de tornar. Començo a veure el retorn a l'horitzo, pero d'aixo ja en parlarem quan toqui i si toca, ara em toca viure i aprendre d'aqui.
Una abraçada molt gran i fins aviat!

Varkala, març del 2013.

Carta del sud

Ei com estas? Torno a escriure't des d'un teclat sense accents i coses propies. Tot i aixi he copiat d'una web la ç per fer terreta...

T'escric des d'un ordinador sovietic pero amb connexio decent, estic a la fi del mon de la India, al sud del sud. Pero tiro dies enrere... Quan anavem a l'estacio de Varanasi m'ho mirava tot molt atentament, com si penses que quan tornes res d'aixo quedaria. I qui sap si quedara, si tornare o deixare de tornar! M'agradaria, pero ja saps tan be com jo que la via dona voltes i que la meva no es pas una excepcio. Per sort! El tren va sortir de Varanasi atravessant la nit per escupir-nos en un calid mati a Calcuta.

A Sudder Street, per casualitat o causalitat vam coincidir amb la Maialen  i la Maitane. Dues basques (com delaten els noms) que tambe s'havien fet lloc en el mateix edifici d'alts sostres i portes gegants que nosaltres. Un edifici que viu una romantica ressaca de temps de riquesa colonial. Pero aixo poc importa.

Les panxes de les meves companyes alternaven torns en una competicio de destrosses escatologiques i curses a la tassa. Perque tornavem a tenir una incomoda tassa.

Les noies amb el Victoria Memorial de fons.

Calcuta te un mercat farcit de fruites precioses i delicioses (entre d'altres coses), i tambe carrers farcits d'historia colonial. Ja saps que mai m'han apassionat els edificis, que prefereixo la natura sense cimentar i els boscos sense ajardinar, pero es troben coses maques. El mes famos es el Victoria Memorial amb un parc davant amb mes vida que bruticia, que no es poca! Per Calcuta tambe es pobres, somriures, llibreries, policies vestits de ridicul i moltes altres coses que cauen penosament en el meu oblit i d'altres que queden per veure i serviran d'excusa si mai volgues tornar. Si mai calguessin excuses.

D'esquerra a dreta: la Maitane, la Xenia, la Mariona, la Maialen i servidor.

Pero segur que si et sona Calcuta es per la famosa monja Maria Teresa. La Maialen i la Maitane s'hi estan tres setmanetes al voluntariat. Jo vaig voler estar-m'hi un parell de dies (cap mes a disposar) per salvar la curiositat, pel plaer de servir i per comparar-ho amb el seu cosi nepali. Res a veure! Una ma de voluntaris i voluntaries, organitzades en diferents cases que esquitxen la ciutat de serveis sanitaris, amor, atencio, somriures, menjadors socials i un llarg etcetera caritatiu. Ja saps que penso que la caritat no es solucio de res, pero ara per ara salva a moltes persones de l'oblit, la miseria , els carrers i de la mort per abandonament. Pero de la mort ningu se'n salva. Jo vaig estar a paliatius, al costat del temple de Kali, pero ja t'explciare en persona que allargo massa la carta i aburreixo...

 Pero d'esperar-me unes clavegueres caotiques on descobrir toxines i residus d'una globalitzacio ferotge i cruel m'adono que el pes de l'ordre (per supervivencia) s'ha imposat en un de les ciutats mes poblades (14,5M) i que aquest ordre amaga sota la catifa i alsrecintes de caritat tota la merda que tapava els colors dels colonialisme britanic. Estic segur que el que he vist de Calcuta es el troç de pastis mes dolç i guarnit, i que no he tingut pas temps de veure la resta del pastis que el pastisser ha deixar podrir. Tot i aixi Calcuta m'ha agradat,m'ha ensenyat i el mes important m'ha (i ens ha) regalat dues amigues que espero que creuem camins de nou aqui a la India, a casa o al seu pais. Qui sap?

I de Calcuta en tren. 3 lliteres, 2 nits i 1 dia sobre rails coneixent gent i veient com el paisatge mudava per la nostra arribada a Mamalapuram. Vint-i-vuit hores en un tren, pero a la India m'agrada viatjar en tren i seure a les portes obertes d'entre vagons amb les cames pengim-penjam deixant que el vent s'endugui males idees, i m'agrada dormir en les lliteres blaves, i els pesadissims venedors de tot. Es un mon un vago de la India!

A Mamalapuram vaig veure el mar despres de cinc mesos! Una mar enorme, ferotge i calenta! i bruta, no oblidis que estic a la India! El poble gaudeix d'un ritme tranquil i d'un cor de runes i pedres esculpides, algunes pers mans devotes i d'altres pel vent i la pluja, la natura lliure. Ens va recomanar el poble una vella de Boston i li estic agrait. 

A la teulada de les runes d'un temple amb el far treballant.

I ara t'escric des de l'extrem sud. Des de Kanyakumari. Es com un infern que els habitants s'han esforçat per fer-lo habitable i agradable. I es que la llegenda diu que  la verge Kumari va vencer aqui els dimonis i va alliberar el mon. Fa la mateixa calor que a Can Lucifer, pero els habitants han construit casetes baixes i les han pintat de verds llampants, blancs bruts, blaus suaus, roses pastelosos i liles que es convinen amb el mar de fons. Els mars! Que aqui s'ajunten tres just on hi ha dues illetes amb temple i estatua. I una gran esglesia corona la ciutat i d'altres s'amaguen en placetes compartint devots amb els temples hinduistes.

Ara començarem a pujar per la costa oest, ja t'anire explicant. 

Fins aviat!

Kanyakumari, març del 2013.

El sol quan surt a la platja de Mamalapuram i jo a fer el primer bany del dia.

Les primeres imatges de la India.

Sis imatges de Varanasi i el Kumh Mela. Una per cada apat del dia.:

Esmorzar: la salutacio al sol.

A Varanasi el sol surt del Ganges, que bressola les barques. 

Dinar: purificar el kharma.

Un dels Gaths del Ganges a Varanasi. On la gent es banys, o renta la roba, o llencen les cendres dels morts, o passegen en barca, o hi tiren ofrenes (espelmes, flors, representacions dels deus i deeses...)

 Berenar: compartint l'alegria.

Aquesta nena, preciosa, es diu Ila. Era la mes petita del Campament Rainbow i la mes mimada (inevitablement!)

Sopar: que cadascu aporti el que vulgui i pugui.

Un concert improvitzat mentre en Carlos ens preparava arros amb llet per esmorzar al Rainbow.

Ressopor: a la India ho compartim tot: rots, pets, bruticia, somriures i nas!

Mai saps que pot passar en un tren de la India. Vam treure els nassos de pallassos amb els que viatgem i van acabar de nas en nas!

De retorn a la Babylon!

Salut!

Com estas? Sento no escriure abans, i ja d'entrada em disculpo per no penjar cap de les apassionants imatges que he capturat aquests dies amb la camara. No me'n refio de la tecnologia d'aqui i d'ara!

Acabo d'arribar del Kumbh Mela. Vaig apropar-me amb les noies i el Juan Carlos (el del ioga, no el de la corona) despres d'experimentar Varanasi pels sentits i una mica mes enlla. El Kumbh Mela es celebra cada dotze anys. No se com descriure'l per a que t'ho imaginis, pero no m'hi esforcare gaire, per molt que m'hi esforci es inimaginable partint d'una descripcio meva. Us heu d'imaginar dos rius que son quatre vegades l'Ebre d'ample (i aixo que no hi ha monzo!) i els terrenys del voltant d'aquesta confluencia, plans fins a l'horitzo, s'ocupen amb carpes, i tendes i qualsevol cosa que entre plastic, tela i bambu allotgi a uns 30 milions de persones diaries (aprox) o mes.  No he vist ni la meitat de tot allo i he caminat hores.

Alla hi van (o hi hem anat) els peregrins perque s'ajunten 3 rius (abans he dit 2 ho se): el Ganges, el Llaguna i el Swarasvati (aquest es mistic, per aixo no l'he mencionat abans). I cada 12 anys, per la lluna plena i coincidint amb no-se-quin-cony d'alienacio planetaria s'hi congrega aquest bullici huma amb un desplegament digne d'admirar. Hi ha peregrins que busquen guru (mestre), d'altres que fan pregraries, d'altres que fan banys, d'altres que es busquen a si mateixos i mateixes... com tots i totes som peregrins a molts llocs es menja gratis cada dia i en alguns fins i tot s'hi dorm. Paseges entre gent que et convida a prendre alguna cosa perque el hi mola tenir extrangers a la carpa, i de cop algu t'adelanta sobre un elefant, i un Naga Baba fa una bogeria amb el seu membre, com arrosegar un furgoneta amb 7 persones a dins! Jo hi era a dins! he anat amb una furgo traccio polla!

Jo he estat vivint al Rainbow i m'ha encantat. Tant, que tot i que la Xenia, la Mariona i el JuanCarlus van marxar abans d'hora jo he exprimit el que he pogut l'experiencia. Un campament comunitari on el diners, la classe social, l'edat, la procedencia i qualsevol prejudici perden valor. Fes el que vulguis i no et jutgen. Explora, explora't, treballa, treballa't... Tot funciona a la voluntat, al treball de la forca humana i amb felicitat, i en contra de les grans teories economiques, funciona. Es el que popularment es coneix com un campament hippie. No viu al marge de Babylon (la metrpolis), he de reconeixer que per a mi una mica massa, pero es retroalimentacio amb els veins! En quatre o cinc dies (aixo no m'importa) he apres molt. He conegut gent humil i felic que amb les seves histories de vida fan ombra a els rocambolescs best cellers, han compartit amb mi riures, mals, musica, preocupacions, carpa, cuina, menjar, experiencies, maneres d'entendre la vida i tot un seguit de bocins que (a cops o a masatges) han moldejat una vegada mes el meu coneixement. I es que es genial aprendre! El campament esta una mica apartat de tot el bullici, (10 minuts de les darreres tendes) en una mena de desert, vora un camp de flors, vora un llaguet precios. Un oasi! M'ha semblat que vivia entre personatges d'una apassionant historia de Tim Burton, un somni genial. Algun dia us presentare les persones que he viscut de mes a prop: un baba mut extravegetaria amb un cotxe d'epoca, la Cristal i la Ila, en Panama Baba, l'excombatent croat i molta mes gent que, si be entra mes o menys dintre els nostres esquemes de normalitat, no te menys a ensenyar que la resta.

Avui, contra la voluntat de ma mare, la Santa Mama! (en dret a defensa dic que ho he llegit a posteriori) m'he banyat al Sangam, el punt de confluencia dels tres rius que us explicava a dalt. La veritat es que amb l'euforia que despren la gent i la misticitat que envolta tot plegat, el que menys importa es la bruticia de l'aigua, que podria passar per una d'aquelles pocions bonissimes i nocives que tu i jo hem pres, la coca cola. Pero... com no ha d'estar bruta! Si ens neteja el kharma! I el tenim podrit tots i totes. Jo ara, el tinc a zero, neutre, pur!

En fi, avui m'he retrobat amb les companyes de viatge i acomiadarem Varanasi entre cagarrines, i llums, i gent, i felicitat, somriures i d'altres coses de mes o menys importancia per a tu i per a mi. I dema, si es que hi ha dema (que no m'importa) al vespre emprendrem un cami ferrat cap al repte de Calcuta. Crec que tant de caos, gent (14,5M), pobresa i bruticia em sobresaturaran i desbordaran les meves emocions i poder acorralaran la meva valentia, mes aparent que real. Crec que sera el repte mes dur de India i poder del viatge, pero per a que estan els reptes si no per acceptar el desafiament i superar-los. Segur que aquesta jungla grisa de formigo i bruticia, a part de les famoses monges deu amagar monstres, i supervivents, i bruixes, i guerreres, i centenars d'experiencies que queden perdudes en els carrerons estrets i fastigosos pero que tambe m'ensenyen alguna cosa.

Quan pugui et donare noticies, qui sap si des de Calcuta o si ja des del sud, que es cap a on ens bufa el vent. Em recomanes res especial? O saps d'agu que em recomani res especial? Com estas? Com va la vida? Que s'hi cou per alla? Ja m'expliques, eh!

Una abaracada carregada d'alegria i d'energia!
Fins aviat!

Febrer del 2013, des del somni.

Carta amb retard. Shanti Shanti: India Style

El carter va entregar aquesta carta amb demora. Per curar-se en salut la va deixar al facebook com qui la deixa per sota la porta. Ara que ja hi ha una connexio dcent la recullo i us la deixo a la nevera amb un iman per a que la llegiu fent el cafe del mati, mentre espereu que s'avai de fer el peix del forn o mentre bereneu el bimbo amb nocilla.

"Diuen que el primer que has de fer quan vens a la India es visitar un temple de Shiva, per a que et beneixi. Nosaltres hem vingut a la ciutat de Shiva. A Varanasi o Benares. Tambe diuen que que es una ciutat magica i a mi no em deixa d’ensenyar coses i de sorprendre en una nit i poc mes que porto. I com s’apren de tot, tambe passen coses dolentes. I diuen moltes coses mes, perque aqui hi ha molta gent i prlen molt. Pero comencem pel principi dels princpis, o si mes no des d’on haviem deixat el bloc.

A Pokhara vam agafar un barqueta de pescador. Pensava que m’aburrira: un lloc petit sense escapatoria aparent no es un plan que d'entrada m'emocioni. Pero va ser un dia maco, entretingut i fins i tot felic. El sol ens torrava les pells mentre vorejavem bosquet, atravessavem aiguamolls, jo em banyava al llac i despres feia el pi a la punta de la barca en un auto repte. Les fotos son impressionants. Si hi son.

El mati seguent vaig veure com el sol torrava –aquesta vegada- els annapurnes, el Machapuchare i el Manaslu. Els primers raigs de sol banyavem en taronja els cims que tant he somniat i ens regalaven orgasmes visuals. L’Adela i jo acompanyavem la sortida del sol amb converses d’admiracio a la natura, educacio pel canvi, revolucio utopica i llibertat tan desitjada. Les fotos son impressionats. Si hi son.

Despres d’acomiadar-nos de l’Adela i en Robert vaig fer via a Chitwan amb la Mariona i la Xenia. El mati despres del viatge en bus, feiem riu avall en una barca molt estreta, semblava afilada per tallar la boira que ens cegava de tot. A Chitwan hi vam caminar tot el dia amb un parell de guies que ens ensenyavem les plantes, els animals i les seves restes, petges i costums. De tornada al poble vam presenciar a pocs metres (molt pocs) la tipica telenovela dels rinoceronts: mascle i femella fent sexe al riu (molt romantic tot plegat). Un altre mascle gelos s’atanca a guanyar-se la femella. El nou mascle guanya i el que ja ha descarregat marxa mes resignat que cansat. La femella si posa be i comencen amb el sex on the river de nou. Els rinoceronts poden estar-s'hi quatre hores sense parar. Les fotos son impressionants. Si hi son.

Despres de visitar Lumbini, i els seus temples, i on va neixer Budha, i un canal d’aigua vam fer via a la India. Al bus vam coneixer en Juan Carlos, una altra persona maravellosa del viatge, amb la que encara fem vida junts. Vam arribar de nit, plovent i contentes. Vam caminar entre fang, vaques, gent dormint al carrer i policies amb armes mes grans que la seva arrogancia. No hi havia lloc per dormir a cap habitacio. Pero aixo no es necessari, ens han posat uns matalassos a un menjador i aixi hem fet nit. Avui hem visitat el Ganges i rodalies fins que la pluja ens ha tancat en algun lloc. I aqui estic, refugiat davant d'una pantalla. Com moltes de vosaltres. He passat el mati fent moltes fotos i fins i tot de molt xules. Just comentavem que Varanasi es impressionant per fer fotos. Fins I tot a mi em sortien maques, si es que em surt res maco. Les fotos son impressionants. Si hi son.

Les fotos son impressionants. Si hi son. Ser o no ser, parafrasejo de Sheakspear. I dubto resignat i rendit a la felicitat incondicional. O ho intento, perque he volgut copiar les fotos a un USB i s’han perdut. No se que cony ha passat pero hem deia que no reconeixia la procedencia dels fitxers. I al obrir la carpeta no hi havia ni una de les mes de 3000 imatges del viatge. He tret la targeta de l’odinador i l’he posat a la camara, i esta buida la targeta, i -logicament- he maleit a tots els deus de totes les religions de totes les cultures. Que ha passat? Ni idea. Ha estat una patada a la boca l’estomac. I m’he enfadat molt, i no he volgut m’he cagat en tot i mes. Pero no serveix de res cagar-se en tot i mes. Fins i tot si penso en el que vaig veure ahir a la nit i el que he vist aquest mati tinc regust a arrepentiment. Un inutil i estupid arrepentiment. Em sento malament per haver-me sentit tant victima d'una injusticia per unes imatges. Els hindus diuen que tot acaba be, i que si no van be les coses es perque no han acabat. Diuen que poder es poden recuperar les imatges de la targeta. De fet a la carpeta, a la icona, surten un parell d’imatges pero si obres surt buit. Qui sap si les recuperare. L'esperanca es el darrer que perdem els aspirants, si no, deixariem d'aspirar. I en aixo us guanyo. Sempre intento. Tinc la meitat de les imatges en un USB que vaig fer-me de seguretat (per si pasava aixo) i l’altra meitat qui sap, poder les tinc o poder no podre compartir amb vosaltres mes que els meus records. Ho sento, m’haureu d’escoltar o llegir! He decidit guardar la targeta amb el meu malestar i continuant gaudint el viatge.

A una hora en bus de Varanasi s’hi esta celebrant la Kumba Mela, si es que s’escriu aixi. Si es que s’escriu. Es una festa religiosa hindu que es celebra cada 12 anys. La major concentacio de gent del mon (diuen). Una bogeria que no em vull perdre. S’espera que uns 100 milions de persones s’hi passin en un mes lunar. No hi ha lloc per dormir i la gent dona carpes, obre botigues o dorm al carrer. Quan la pluja faci treva ens hi aproparem un parell de dies, o tres o si ens atrapa, fins que acabi. O si ens atrapa mes em convertire a un sadu, un baba o ves a saber! Despres de la Kumba Mela, d'un bany al Ganges i del que m'ofereixi aquesta ciutat farcida de religiositat, espiritualitat, pobresa, vida i mort us dire com ha estat entrar a la India per la porta gran. Ja us explicare.

Varanasi, febrer del 2013"

Es quan corro que hi veig clar.

Avui he sortit a correr al voltant del llac Phewa, a Pokhara. No es pas la primera vegada! Ja vaig sortir amb en Robert, tenia moltes ganes... les gotes de suor regalimaven fins al meu somriure. Pero avui he sortit sol i sol, quan corro penso, luego existo. Les millors reflexions supureen pels poros amb la suor i despres les oblido amb al dutxa. I em maleeixo per no recordar-les exactes i precioses com quan estava gastant sola. Es com els somnis, que despres d'esmorzar s'esborren sovint, i si no els comparteixo amb algu els perdo en aquest boci de realitat. 

Corro i penso si fujo d'alguna cosa, si m'escapo. I penso en la fuga de Katmandhu, quin drama! Aquella ciutat preso ens la teni ajugada. Vaig escapar de Katmandhu amb la Mariona i la Xenia. A la tercera va la vencuda diuen, i entre la boira, les cagarrines, la pluja i els imprevistos vam trobar un esquerda per la que ens vam escolar fins a arribar a Pokhara, on el sol llueix i anem en maniga curta. I on teniem la resta de l'expedioco catalana esperant-nos en un boci de paradis.

Avui surto despres d'acomiadar en Marxal, que deu estar pedalant perseguint la posta de sol. Es una persona tan gran que no hi cap en una pantalla, pero he probat de presentar el cami que s'esta dibuixant. Espero que amb aquests tastet us enamoreu d'ell com ens hem enamorat nosaltres. 

Apreto el ritme perque es el principi i se que despres no ho podre fer. Sembla magic tot plegat. Estic un una zona d'aiguamolls on l'aigua brilla. Aquest apart del llac esta esquitxat de camps d'arros i de nenufars. I els bufals i les vaques pasten vora les barques que suren empeses pel rems dels pescadors, que recullen xarxes, que atrapen peixets. Penso que estic vivint el meu somni i que per aixo passen coses magiques. Les vaques caminen sobre l'aigua. I perque no?

Continuo rodejant el llac en sentit invers de les agulles del rellotge. A contratemps pero no contra el temps. Alguna canalla fa temps mentre espera anar a l'escola i d'altra fa temps perque no anira a escola. Hi ha qui fa temps i hi ha qui li falta temps. Quin deliri! Perdut en els pensament sobre el temps i la desquartitzacio que en fem d'ell una noia molt guapa em dispara un somriure que me l'imagino clavat en el meu cor com una fletxa. Poder no m'ha somriugut, si no que s'ha rigut de mi pero no m'importa, perque m'ha fet pensar el quelcom que feia temps o hi pensava. En el meu cor, en qui l'ocupa i qui l'okupa. Que no es el mateix pero que hi ha cabuda per tothom. I que no vull desallotjar, la repressio no esta pas feta per mi! En fi, corrent se m'empalma i em faig unes palles mentals...

Un nen amb xancles es posa a correr al meu costat "Xito, xito!" (si s'escriu aixi) li crido, "rapi, rapid!". Fem cara de velocitat. O la meva es de felicitat? M'abandona abans de passar el pont. Fa habituallament a la botiga de la seva familia o dels seus amics, si es que hi ha diferencia. 

La veritat es que el cami d'ahir feia mes per a mi. Es maco pero amb la tossuderia humana l'han embrutat amb asfalt separant-me mes de la mare terra, de la natura. Ahir pujava amb en Robert a Saramg Kot, a dalt veia el Daulaghiri, el Machapuchare, l'Annapurna (el I, el II i el IV), el Manaslu. Em cremava la cicatriu de tant a prop que els sentia! I despres vem fer patir les cames i treballar els reflexes en un descens rapid i farcit d'escales i corriols.

De retorn, quan el vermell de les meves galtes te llum propia i amb la suor podria omplir un llac com el que vorejo, torno a tenir la impressio de que el mon es petit, i que les bones persones tenen magnetisme. Poder no estic tan lluny del petit planeta del Petit Princep. Poder hi visc en el petit planeta del Petit Princep. Poder estic a casa. En un garitu trobo l'Alejandro esmorzant amb una parella de finesos que vaig coneixer al Syaprhu Besi, quan vaig estar aquesta darrera vegada amb la Neus. La parella continuava destilant la felicitat i la calma que transmeten la gent que no crida quan parla i que somriu quan escolta. I l'Alejandro... buff! El vam coneixer ahir! Viu viatjant despres de deixar-ho tot quan tenia mes diners que tu i que jo junts (m'arrisco a escriure aixo sense saber qui ho llegira!). Es felic i lliure. Necessitaria un bloc sencer per parlar-vos d'ell, la seva valentia, la seva historia i la seva llibertat, pero procurare fer-ho (en breu) en una sola actualitzacio. De veres que hi ha persones que sense voler-ho ni desitjar-ho fan ombra a tot un mon. Pero la seva historia quedara poc agraida, sosa i poc amanida en una pantalla. Com les coses importants de la vida, que perden quan les volem limitar a una pantalla.

Pokhara, 2013

A pedalades!

Us deixo una historia de casa i d'arreu. Un mon impressionant, d'una persona formidable. A molts i moltes ens ha deixat roderes al cor i ara pensa fer-ho per mig mon. En Marxal!

Enllac:
http://unapersonaunmon.blogspot.com/2013/02/nepal-granollers-sobre-rodes.html

De cagarrines, punts de fuga, pluja i el punt de partida.

Estic amb la Xenia i la Mariona. Som les darreres presoneres a Katmandhu de l'expedicio catalana. Ahir hauriem d'haver marxat pero aquesta ciutat s'hi nega. 

Katmandhu ha vist el degoteig de les fugues del grup. Fa uns dies el Robert i poc despres l'Adela i en Marxal. I fa un parell de dies la Neus. Ahir Katmandhu plovia tants abandonaments. Eren llagrimes de rabia que a la desesperada va aplicar mesures per recloure'ns. Ens vam llevar al cant de les nostres panxes i jo no trobava la cartera ni el passaport. Jo no podia marxar i les meves comanyes van decidir quedar-se amb mi i de pas cuidar-se la panxa. Despres de trobar tot allo que m'identifica com a fill d'occident i el meus -tan necessaris, com indesitjats, com maleits- diners vam passar el dia fent l'equilibrista amb el nostre intesti entre diarreres, corredisses i lavabos. 

Tot i aixi res no aturava les ansies de fugir de la capital -tan apassionant com grisa i estressant- i tot estava a punt per a l'intent d'avui. Second Round! Pero la ciutat havia previst els nostres moviments i regalimava rabia. Rabia que ha concentrat en la panxa de la pobre Mariona, una panxa que ha estat motiu d'abort i lastre que ens ha anclat una vegada mes en aquesta ciutat, que roman emboirada a l'aguait dels nostres moviments, dels nostres plans. Katmandhu no enten que no busquem un punt de fuga, si no un punt de partida, una esquerda per escolar-nos i continuar el nostre viatge amb un "fins aviat!" al cor. 

Estem a la grisa Katmandu, la humitat dels plors de rabia dels darrers dies fa que el fred se'ns tatui als ossos. Ens envoltem de lectures, riures, cagarrines, musica, pelis pirates i plans de fuga i de futur. Som catalanes i si res ens caracteritza a la gent de la barretina es la perseverancia i la paciencia; la tossuderia! Per aixo portem l'ase enganxat al cotxe i per aixo tenim una llengua tan parlada despes de tan de tems d'opresio. Aixi que cap nuvol ens esta esborrant els somriures dels llabis i, vulgui o no ho vulgui Katmandhu, mes d'hora que tard obrirem cami enmig de la boira i  la contaminacio per continuar el nostre viatge cap a la India passant per Pokhara i Chitwan.

6 de febrer del 2013, Freack St., Basantapur, Katmandhu.

Una visita!

Porto uns dies sense donar gaires noticies... he estat felicment ocupat, la Neus ha vingut a aquest bocinet de mon a veure'l i a veure'm. Us deixo algunes imatges dels dies i en breu penjo cronica i plans. De moment Pokhara, Chitwan i ja veig la India!

La Neus fent repos el primer dia de trekking del Langtang.

Deixant que el sol ens escalfi les idees i en recarregui d'energia.

Amb en Timo, el nostre segurata finlandes. Un amic!

Busqueu el punt blau... es la Neus caminant!

A la paret mani d'entre Langtang i Kyangin Gumba.

Platgeta al mig de l'Himalaia.

Esmorzar!

Convidades de pic-nic a Bungamati!

La Neus conversant i aprenent dels ceramistes de Baktapur.

I ella ja en penjara mes! Fins aviat!

caminada per l'Herencia Tamang.

 Segur que em deixo molts detalls, segur que el disseny podria ser mes encertat, igual que els videos, les imatges i el que he escrit, pero he intentat deixar pales els darrers dies d'emocio, felicitat, bellesa i companyia el millor que he pogut.

L'expedicio amb el Tibet de fons.

El dia 14 aterravema Syaprhubesi en una nova fugida a les muntanyes. Aquesta vegada erem sis: la Xenia, l'Adela, el Robert, la Mariona, en Marxal i jo. A mi el temps m'apretava l'agenda, doncs el 21 arribava (arriba!) la Neus aixi que tornaria abans. Jo ja havia fet Langtang i Gosaikund i m'havien parlat d'un vistes del Tibet des de la Tamang Heritage (el trekking de l'Herencia Tamang) aixi que la proposta era fer juntes aquest tram i que despres la resta continues sense mi per l'apassionant i precios trekking del Langtang. 

El dia 15 una bona pujada de bon mati va posar a proba les nostres cames adormides i els nostres pulmons castigats pels fums de Katmandhu. Les forces no van aguantar a tothom lo suficient per a seguir la planificacio, aixi que vam aturar-nos abans d'hora i vam gaudir de Chilime, el seu riu i la seva gent. Tot plegat  una delicia que combinava cultura, tradicio i natura. Aquella nit vaig dormir amb el capa 1m d'un aixam d'abelles, pero el valent es el Robert que en va dormir a 2m, sabent-ho i tenint por a aquests disciplinats insectes comunitaris.

El lodge on vam fer nit. Imatge del dia 17.

El 16 al migdia ja paravem a Tatopani, on vam decidir passar la tarda en remull. En Robert i jo vam correr fins a Nagthali, per veure que ens esperava el dia seguent i per estirar les cames, que ens demanaven canya. Vaig passar mes hores en remull que una granota: tarda, nit i matinada. Fonts d'aigues termals (podeu veure les fotos a l'actualitzacio de fotos)

El lodge on vam dormir. Imatge del dia 18 a primera hora.

El 17 de bon mati vam carregar motxilles amb ganes i en poca estona ja buscavem un lodge a Naghtali. Vem voltar de volta en volta sense obtenir resposta, pero la gran sorpresa va ser trobar un lodge obert i buit. Vam descarregar motxilles i vam pujar a Taruche a veure les vistes del Tibet, del Ganesh Himal i del Mont Langtang. Al vespre ens cuinavem el nostre propi sopar amb la cuineta de llenya i vam dormir tots i totes al voltant de l'estufa de llenya que de tant en tant ja m'encarregava d'alimentar per a que no deixes de fer la seva feina. El vent fuetejava el lodge cantant la seva nana des de la foscor de la nit i s'escolava entre les fustes envoltant tot d'un so i un fred que envoltaven els nostres somnis de paisatges himalaiencs.

I aixi ens vam llevar el dia 18. Fora del lodge tot era blanc: la neus que ho cobria tot, el cel i si quelcom s'hi resistia i trencava l'hegemonia, en breu s'hi tornaria blanc tambe. Estavem emocionadissimes i emocionadissims i teniem moltes ganes de sortir a caminar sota la (fins ara) suau pero constant nevada i desvirgar els camins amb les nostres petges. 

Mentre preparavem te un extrany incis: tres homes entren a prendre te. Diuen que venen del Tibet. A aquella hora? Fugint del Tibet? paguen el te i el tabac religiosament i marxen desapareixent entre el blanc paisatge. Si sou el que vau dir, molta sort companys exiliats!

Nosaltres ja estavem gairebe preparades i amb ganissimes pero la muntanya ens volia donar una llico (llisso') i va apretar a llamps, i trons, i neu, i vent. Fins i tot nevava a dins de la cuina! No s'hi veia be i no totes estavem en les millor condicions. "Ens quedem? Doncs a collir llenya abans no sigui tota molla, que aixo es l'Himalaia i no sabem fins quan ens hi haurem d'estar! I a desfer neu, per a tenir aigua pel te i la cuina!" I aixi ens vam posar a treballar cadascu en la seva tasca.

Video de quan estavem emocionadissims i emocioandissimes amb el temporal (Robert i jo):

Els meus plans d'arribar a  Katmandhu dos dies abans de l'arribada de la Neus es veient retrassats per aquells temporal que ens tancava. Despres de dues o tres hores semblava que afluixava, el cami no es veia perque tot era com un manta blanca. (Molt mes que a la imatge de sobre). Vam seguir cami avall per paratge precios que de blanc impolut anava fent un degradat al verd dels boscos. A pocs metres de Thuman va coemncar a apretar el vent, els llamps i els trons posaven la banda sonora del cami de baixada i la pedra colpejava els nostres gore-tex, aixi que vam parar alla. A refugiar-nos en un lodge, en els nostres pensaments, en les nostres converses i ens els nostres sacs. Refugiats d'un temporal que semblava que no acabaria mai. En canvi a les poques hores ja havia parat. 

En Robert i l'Adela desfent neu a la cuina. (On tambe nevava)

El dia 19 vaig deixar els meus companys i companyes d'expedicio enfundades als sacs i vaig tirar cami avall a les 5.45h. La boira no em deixava veure a mes d'1 o 2 metres i als vint minuts la pluja m'atrapava. Pero si arribava a temps a Syaphru Besi arribaria dins dels meus plans a Kathmandu. . Baixava desitjant trobar-los ben aviat de nou, doncs son persones genials. 

I com s'ha de vigilar que es desitja me'ls vaig trobar ben aviat. El mateix 19. L'autobus de les 7h se'm va escapar i el de les 9h no venia. Ve de Chillime i la neu no el deixava sortir. Aixi que vaig desfer cami i finalment vaig trobar-los fent un apat a la Fleca Social de Syaphru. Un dia ben extrany el 19, ple de casualitats precioses.

Video de quan ens vam decidir quedar (jo):

El dia 20 vaig passar hores i hores al bus de retorn pensant en la Neus, que en breu ens trobariem i pensant en la colla, en les altres cinc, que estaran flipant amb els paisatges hivernals que els hi regala el Langtang. Com diria el Marxal, una abracada telepatica! 

De cami per Thamel vaig trobar-me la Yado. Una noia de Pais Valencia amb qui vaig compartir la tarda i el sopar. Avui, dia 21, apuro unes poques hores per donar-vos noticies al bloc i en breu arriba la Neus.
Una nova etapa del viatge a gaudir!