diumenge, 31 de març de 2013

Carta amb sorreta de platja, colors del Holi, aroma a carretera i aroma de bona companyia.

A caball de la moto, tacat de la colorida felicitat del Holli.
Des de que et vaig escriure han passat moltes coses. 

Ha passat Gokarna amb les seves platges paradisiaques (mes que mai) i la seva gent supurant felicitat i calma per cada poro de la seva pell i contagiant-nos del ritme de la vida "shanti, shanti", al mes pur estil vaca sagrada.  Les vaques de Gokarna! Uns apassionants animals que no nomes estan pel mig de la carretera exercint de rotonda sagrada o a un improvisat abocador buscant que endur-se a un dels seus quatre estomacs, sino que tambe prenen el sol a la sorreta amb les gambes europees i altres turistes, passegen vora l'aigua refrescant les peulles entre ioguis, corredors i corredores (tant esportistes com practicants de l'operacio biquini), gossos, gent que dorm, i que juga, i que lliga, i que fuma, i que fa la meditacio del bistec (volta i volta). En definitiva gent que gaudeix ja sigui descobrint una vida nova o evadint-se dels seus problemes d'occident o d'orient. Perque de rpoblemes en tenim tots i totes.

Jo per exemple surto a correr pels matins i a Arambol (Goa) travesso dos rius cada mati, per aixo surto a correr amb el banyador. El problema de fa uns dies va ser que amb el banyador mullat em fregava un testicle i se'm va irritar l'ou. Un mica! Pero es un problema, i els problemes s'han d'atacar d'arrel i despres de descartar ximpleries vaig adonar-me que el problema era la sobredimensio (per sobre carrega) del meu ou. I no es pas res del que estar orgullos, pero aixi era i tot te cura. L acura ja la sabeu i esta de mes explicar-la en detall.

I de Gokarna a Goa, com us deia. Un tren amb retard i quatre busos. En el darrer d'aquests autobusos una sorpresa: les basques! Haviem quedat amb elles en un lloc que mai haguessim trobat i que ja feiem tard pero  per l'atzar, algun deu o deesa, o Sant Francesc Xavier (en pau descansi a Goa, el fiesteru!) ens vam trobar en un bus atapeit de gent i felicitat i mes atrotinat que maco. 

A la platja donant la benvinguda a la primavera entre colors i somriures.
Celebrant el Holi.
I els dies a Goa han anat passant sense pressa ni permis. Com glops de la Kingfisher, curts i amb bona companyia: el retrobament amb la Maialen i la Maitane i la troballa d'en Quique. Les nits, magiques en lluna plena, les dormo en un matalas a terra, al so de les ratetes que volen treure la brossa organica abans no vinguin massa insectes. No les culpo, la vida esta cara a Goa tot i ser temporada baixa. 

Els dies han passat en la seva major part a galop d'una moto amb personalitat (com m'agraden les dones): funcionava quan li donava la gana. Tot i aixi, aquests darrers dies la relacio ha millorat i i poc ha fallat. Una "rocinante" que es deixava cavalcar per un Quixot i la seva bona companyia. De vegades treiem les motos en manada, i sortim en grup a l'estil "Angels de la mort" per platges, mercats i Holly. En realitat semblava mes un anunci d'estrella Damm. D'altres dies la "rocinante", blanca com el cavall de Sant Jordi,  ens treia de passeig nomes a la Maialen i a mi, allunyant-nos de la temptacio de la platgeta de sempre i apropant-nos a altres platges, esglesies que sepulkten sants, pobles, forts que algun dia van protegir algunes terres, mercats i altres llocs mes o menys interesants.

Pero el que importa es el cami, sempre ens ho diuen. Carretres sense cap mes llei que la supervivencia i  on tot s'hi val i tot es possible si ha de ser. Carreteres que compartim amb consumidores de petroli (motos, cotxes, busos i alltres), bocins de felicitat i velocitat, forats i sotracs, gripaus que esperen un peto d'amor, vaques que al ser deus son omnipresents, nens i nenes i vells i velles, riures i tot el que capiga en aquests trams de terra criminalment asfaltada serpentejant selves, palmeres, llacs, rius i normes.


Saltant la posta de sol. D'esquerra a dreta no calen noms. 
Pero les postes al mar, la musica en directe, els banys al mar i al llac, les trobades amb pirates, les curses matineres que irriten ous i altres histories "made in Goa" s'han acabat. Queden en el record i en aquests sobretaules que ens esperen apurant el cul del vinet que haura acompanyat un sopar de retrobament.

Ara emprenc cami sense la Mariona i la Xenia, amb qui he compartit vetlles, penes, fotos i alegries les darreres setmanes. Avui he passat la nit dormint a l'estacio de tren per estalviar-me els diners de l'hotel i ara ja soc a Hampi, on compartire els dies amb la Maria, una actriu portuguesa que he conegut aquest mati esperant el tren. Aixi que poc ha durat la meva soledat del viatger. Una nit! Pero em servira per practicar angles, compartir despeses d'allotjament i compartir felicitat, que es de les poques coses que augmenten quan la comparteixes. Pero aixo son lletres d'un altra teclat.

Fins la propera!


P.D.: Enyorat dels barrancs he fet un salt! I com al salt, la vida dona voltes i cal saltar amb determinacio per no patinar i estar alerta de l'aterratge en aquest ocea d'onades de felictat.




3 comentaris:

  1. Hola campeón he disfrutado mucho leyendo este escrito,lo veo lleno de colorido como a vosotros en las fotos(la del salto mas que una sonrisa a sido un suspiro).
    Tengo ganas de verte pero cuando leo y veo estas fotos, se que tienes que continuar tu viaje, esa cara de felicidad y libertad que se te ve, vale tu ausencia.
    UN ABRAZO Y UN BESO MUY MUY FUERTE
    TE QUIERO CAMPEÓN
    Luisa




    ResponSuprimeix
  2. Cono estas de feliz y guapo te esta sentando muy bien un besazo i un abrazo campeon te de menos pero te a valido la pena olga toni eric adriana

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar notícies teves. No t'estressis si trigo en respondre, de totes maneres agraïré saber de tu!