dimecres, 6 de març de 2013

Carta del sud


Ei com estas? Torno a escriure't des d'un teclat sense accents i coses propies. Tot i aixi he copiat d'una web la ç per fer terreta...



T'escric des d'un ordinador sovietic pero amb connexio decent, estic a la fi del mon de la India, al sud del sud. Pero tiro dies enrere... Quan anavem a l'estacio de Varanasi m'ho mirava tot molt atentament, com si penses que quan tornes res d'aixo quedaria. I qui sap si quedara, si tornare o deixare de tornar! M'agradaria, pero ja saps tan be com jo que la via dona voltes i que la meva no es pas una excepcio. Per sort! El tren va sortir de Varanasi atravessant la nit per escupir-nos en un calid mati a Calcuta.




A Sudder Street, per casualitat o causalitat vam coincidir amb la Maialen  i la Maitane. Dues basques (com delaten els noms) que tambe s'havien fet lloc en el mateix edifici d'alts sostres i portes gegants que nosaltres. Un edifici que viu una romantica ressaca de temps de riquesa colonial. Pero aixo poc importa.



Les panxes de les meves companyes alternaven torns en una competicio de destrosses escatologiques i curses a la tassa. Perque tornavem a tenir una incomoda tassa.



Les noies amb el Victoria Memorial de fons.
Calcuta te un mercat farcit de fruites precioses i delicioses (entre d'altres coses), i tambe carrers farcits d'historia colonial. Ja saps que mai m'han apassionat els edificis, que prefereixo la natura sense cimentar i els boscos sense ajardinar, pero es troben coses maques. El mes famos es el Victoria Memorial amb un parc davant amb mes vida que bruticia, que no es poca! Per Calcuta tambe es pobres, somriures, llibreries, policies vestits de ridicul i moltes altres coses que cauen penosament en el meu oblit i d'altres que queden per veure i serviran d'excusa si mai volgues tornar. Si mai calguessin excuses.





D'esquerra a dreta: la Maitane, la Xenia, la Mariona, la Maialen i servidor.
Pero segur que si et sona Calcuta es per la famosa monja Maria Teresa. La Maialen i la Maitane s'hi estan tres setmanetes al voluntariat. Jo vaig voler estar-m'hi un parell de dies (cap mes a disposar) per salvar la curiositat, pel plaer de servir i per comparar-ho amb el seu cosi nepali. Res a veure! Una ma de voluntaris i voluntaries, organitzades en diferents cases que esquitxen la ciutat de serveis sanitaris, amor, atencio, somriures, menjadors socials i un llarg etcetera caritatiu. Ja saps que penso que la caritat no es solucio de res, pero ara per ara salva a moltes persones de l'oblit, la miseria , els carrers i de la mort per abandonament. Pero de la mort ningu se'n salva. Jo vaig estar a paliatius, al costat del temple de Kali, pero ja t'explciare en persona que allargo massa la carta i aburreixo...




 Pero d'esperar-me unes clavegueres caotiques on descobrir toxines i residus d'una globalitzacio ferotge i cruel m'adono que el pes de l'ordre (per supervivencia) s'ha imposat en un de les ciutats mes poblades (14,5M) i que aquest ordre amaga sota la catifa i alsrecintes de caritat tota la merda que tapava els colors dels colonialisme britanic. Estic segur que el que he vist de Calcuta es el troç de pastis mes dolç i guarnit, i que no he tingut pas temps de veure la resta del pastis que el pastisser ha deixar podrir. Tot i aixi Calcuta m'ha agradat,m'ha ensenyat i el mes important m'ha (i ens ha) regalat dues amigues que espero que creuem camins de nou aqui a la India, a casa o al seu pais. Qui sap?


I de Calcuta en tren. 3 lliteres, 2 nits i 1 dia sobre rails coneixent gent i veient com el paisatge mudava per la nostra arribada a Mamalapuram. Vint-i-vuit hores en un tren, pero a la India m'agrada viatjar en tren i seure a les portes obertes d'entre vagons amb les cames pengim-penjam deixant que el vent s'endugui males idees, i m'agrada dormir en les lliteres blaves, i els pesadissims venedors de tot. Es un mon un vago de la India!


A Mamalapuram vaig veure el mar despres de cinc mesos! Una mar enorme, ferotge i calenta! i bruta, no oblidis que estic a la India! El poble gaudeix d'un ritme tranquil i d'un cor de runes i pedres esculpides, algunes pers mans devotes i d'altres pel vent i la pluja, la natura lliure. Ens va recomanar el poble una vella de Boston i li estic agrait. 









A la teulada de les runes d'un temple amb el far treballant.
I ara t'escric des de l'extrem sud. Des de Kanyakumari. Es com un infern que els habitants s'han esforçat per fer-lo habitable i agradable. I es que la llegenda diu que  la verge Kumari va vencer aqui els dimonis i va alliberar el mon. Fa la mateixa calor que a Can Lucifer, pero els habitants han construit casetes baixes i les han pintat de verds llampants, blancs bruts, blaus suaus, roses pastelosos i liles que es convinen amb el mar de fons. Els mars! Que aqui s'ajunten tres just on hi ha dues illetes amb temple i estatua. I una gran esglesia corona la ciutat i d'altres s'amaguen en placetes compartint devots amb els temples hinduistes.




Ara començarem a pujar per la costa oest, ja t'anire explicant. 
Fins aviat!

Kanyakumari, març del 2013.

El sol quan surt a la platja de Mamalapuram i jo a fer el primer bany del dia.

8 comentaris:

  1. Sempre et dic el mateix...però ho tornaré a fer, m'encanta llegir-te

    Una forta abraçada, t'enyorem!

    Petons

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gracieees! Sempre m'agrada que m'escriviu al bloc, graciiiissimes!

      Suprimeix
  2. Hacía días que esperaba un relato así, más rejado y tranquilo, supongo que has tenido más tiempo. Veo que sigues disfrutando con todo lo que haces y ves. Y también contentos por donde te encuentras ya, porque parece que estás mas cerca de nosotros.
    Besos
    Juan M. R.S.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si, estoy mas cerca, cada vez mas. Y me tomo la vuelta (sea cuando sea) como un reto pronto y con ganas. Aunque esto es el paraiso!

      Suprimeix
  3. Juanma!!

    Des del Gallecs anem seguint les teves aventures i ens encanta llegir-te. Escrius molt bé! (Alguna vegada ja t' ho vam dir, però és que vas millorant amb el temps!)

    Continua gaudint i aprenent d'aquest viatge tan especial, nosaltres ho estem fent a través de les teves paraules i les teves imatges. Gràcies.

    Una abraçada molt GRAN!!!

    Vanessa

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Meeerci! Doncs si, aixo de viatjar tambe es una escola! Aprenc molt de molta gent que es creua al meu cami, o que jo em creuo al seu. A la tornada ja em passare a saludar i inspirar records d'aquells passadissos i de vosaltres!

      Records a la Julia i al David! Cuideu-vos!

      Suprimeix
  4. Hola Juanma. Sóc la Carme, mare de la Mariona. T'agraeixo els moments que passeu tots tres descobrint aquesta part tan sorprenent del planeta!!! Et felicito per com escrius, sota cada mot clareja honestetat i passió. Seguiu sent com sou i mireu el món amb ulls de descoberta i acollida. Records des de terres catalanes.

    ResponSuprimeix
  5. Hola Carme!
    Encantat de coneixe't, o si mes no de llegir-te. M'alegra que vegis la carrega dels mots, mes enlla de la façana que son. Passio molta, aquest mon i la vida m'apassionen cada cop mes! I per aixo intento transmetre alegria alla on ens trobem. I honestedat s'intenta, es una de les coses que tambe vull aprendre (i suposo que intentem). Aixo tambe es una escola, no com on tu treballes, pero igualment important. I la teva filla es una de les meves companyes de classe i alhora mestre, doncs de tot i tohom s'apren. TInc sort!

    Anims amb la teva tasca, que no us ho poden facil pero encara quedeu resistents per educar en llibertat i no en submissio! Anims a la resistencia pedagogica! :)

    ResponSuprimeix

Gràcies per deixar notícies teves. No t'estressis si trigo en respondre, de totes maneres agraïré saber de tu!