Les primeres imatges de la India.

Sis imatges de Varanasi i el Kumh Mela. Una per cada apat del dia.:

Esmorzar: la salutacio al sol.

A Varanasi el sol surt del Ganges, que bressola les barques. 

Dinar: purificar el kharma.

Un dels Gaths del Ganges a Varanasi. On la gent es banys, o renta la roba, o llencen les cendres dels morts, o passegen en barca, o hi tiren ofrenes (espelmes, flors, representacions dels deus i deeses...)

 Berenar: compartint l'alegria.

Aquesta nena, preciosa, es diu Ila. Era la mes petita del Campament Rainbow i la mes mimada (inevitablement!)

Sopar: que cadascu aporti el que vulgui i pugui.

Un concert improvitzat mentre en Carlos ens preparava arros amb llet per esmorzar al Rainbow.

Ressopor: a la India ho compartim tot: rots, pets, bruticia, somriures i nas!

Mai saps que pot passar en un tren de la India. Vam treure els nassos de pallassos amb els que viatgem i van acabar de nas en nas!

De retorn a la Babylon!

Salut!

Com estas? Sento no escriure abans, i ja d'entrada em disculpo per no penjar cap de les apassionants imatges que he capturat aquests dies amb la camara. No me'n refio de la tecnologia d'aqui i d'ara!

Acabo d'arribar del Kumbh Mela. Vaig apropar-me amb les noies i el Juan Carlos (el del ioga, no el de la corona) despres d'experimentar Varanasi pels sentits i una mica mes enlla. El Kumbh Mela es celebra cada dotze anys. No se com descriure'l per a que t'ho imaginis, pero no m'hi esforcare gaire, per molt que m'hi esforci es inimaginable partint d'una descripcio meva. Us heu d'imaginar dos rius que son quatre vegades l'Ebre d'ample (i aixo que no hi ha monzo!) i els terrenys del voltant d'aquesta confluencia, plans fins a l'horitzo, s'ocupen amb carpes, i tendes i qualsevol cosa que entre plastic, tela i bambu allotgi a uns 30 milions de persones diaries (aprox) o mes.  No he vist ni la meitat de tot allo i he caminat hores.

Alla hi van (o hi hem anat) els peregrins perque s'ajunten 3 rius (abans he dit 2 ho se): el Ganges, el Llaguna i el Swarasvati (aquest es mistic, per aixo no l'he mencionat abans). I cada 12 anys, per la lluna plena i coincidint amb no-se-quin-cony d'alienacio planetaria s'hi congrega aquest bullici huma amb un desplegament digne d'admirar. Hi ha peregrins que busquen guru (mestre), d'altres que fan pregraries, d'altres que fan banys, d'altres que es busquen a si mateixos i mateixes... com tots i totes som peregrins a molts llocs es menja gratis cada dia i en alguns fins i tot s'hi dorm. Paseges entre gent que et convida a prendre alguna cosa perque el hi mola tenir extrangers a la carpa, i de cop algu t'adelanta sobre un elefant, i un Naga Baba fa una bogeria amb el seu membre, com arrosegar un furgoneta amb 7 persones a dins! Jo hi era a dins! he anat amb una furgo traccio polla!

Jo he estat vivint al Rainbow i m'ha encantat. Tant, que tot i que la Xenia, la Mariona i el JuanCarlus van marxar abans d'hora jo he exprimit el que he pogut l'experiencia. Un campament comunitari on el diners, la classe social, l'edat, la procedencia i qualsevol prejudici perden valor. Fes el que vulguis i no et jutgen. Explora, explora't, treballa, treballa't... Tot funciona a la voluntat, al treball de la forca humana i amb felicitat, i en contra de les grans teories economiques, funciona. Es el que popularment es coneix com un campament hippie. No viu al marge de Babylon (la metrpolis), he de reconeixer que per a mi una mica massa, pero es retroalimentacio amb els veins! En quatre o cinc dies (aixo no m'importa) he apres molt. He conegut gent humil i felic que amb les seves histories de vida fan ombra a els rocambolescs best cellers, han compartit amb mi riures, mals, musica, preocupacions, carpa, cuina, menjar, experiencies, maneres d'entendre la vida i tot un seguit de bocins que (a cops o a masatges) han moldejat una vegada mes el meu coneixement. I es que es genial aprendre! El campament esta una mica apartat de tot el bullici, (10 minuts de les darreres tendes) en una mena de desert, vora un camp de flors, vora un llaguet precios. Un oasi! M'ha semblat que vivia entre personatges d'una apassionant historia de Tim Burton, un somni genial. Algun dia us presentare les persones que he viscut de mes a prop: un baba mut extravegetaria amb un cotxe d'epoca, la Cristal i la Ila, en Panama Baba, l'excombatent croat i molta mes gent que, si be entra mes o menys dintre els nostres esquemes de normalitat, no te menys a ensenyar que la resta.

Avui, contra la voluntat de ma mare, la Santa Mama! (en dret a defensa dic que ho he llegit a posteriori) m'he banyat al Sangam, el punt de confluencia dels tres rius que us explicava a dalt. La veritat es que amb l'euforia que despren la gent i la misticitat que envolta tot plegat, el que menys importa es la bruticia de l'aigua, que podria passar per una d'aquelles pocions bonissimes i nocives que tu i jo hem pres, la coca cola. Pero... com no ha d'estar bruta! Si ens neteja el kharma! I el tenim podrit tots i totes. Jo ara, el tinc a zero, neutre, pur!

En fi, avui m'he retrobat amb les companyes de viatge i acomiadarem Varanasi entre cagarrines, i llums, i gent, i felicitat, somriures i d'altres coses de mes o menys importancia per a tu i per a mi. I dema, si es que hi ha dema (que no m'importa) al vespre emprendrem un cami ferrat cap al repte de Calcuta. Crec que tant de caos, gent (14,5M), pobresa i bruticia em sobresaturaran i desbordaran les meves emocions i poder acorralaran la meva valentia, mes aparent que real. Crec que sera el repte mes dur de India i poder del viatge, pero per a que estan els reptes si no per acceptar el desafiament i superar-los. Segur que aquesta jungla grisa de formigo i bruticia, a part de les famoses monges deu amagar monstres, i supervivents, i bruixes, i guerreres, i centenars d'experiencies que queden perdudes en els carrerons estrets i fastigosos pero que tambe m'ensenyen alguna cosa.

Quan pugui et donare noticies, qui sap si des de Calcuta o si ja des del sud, que es cap a on ens bufa el vent. Em recomanes res especial? O saps d'agu que em recomani res especial? Com estas? Com va la vida? Que s'hi cou per alla? Ja m'expliques, eh!

Una abaracada carregada d'alegria i d'energia!
Fins aviat!

Febrer del 2013, des del somni.

Carta amb retard. Shanti Shanti: India Style

El carter va entregar aquesta carta amb demora. Per curar-se en salut la va deixar al facebook com qui la deixa per sota la porta. Ara que ja hi ha una connexio dcent la recullo i us la deixo a la nevera amb un iman per a que la llegiu fent el cafe del mati, mentre espereu que s'avai de fer el peix del forn o mentre bereneu el bimbo amb nocilla.

"Diuen que el primer que has de fer quan vens a la India es visitar un temple de Shiva, per a que et beneixi. Nosaltres hem vingut a la ciutat de Shiva. A Varanasi o Benares. Tambe diuen que que es una ciutat magica i a mi no em deixa d’ensenyar coses i de sorprendre en una nit i poc mes que porto. I com s’apren de tot, tambe passen coses dolentes. I diuen moltes coses mes, perque aqui hi ha molta gent i prlen molt. Pero comencem pel principi dels princpis, o si mes no des d’on haviem deixat el bloc.

A Pokhara vam agafar un barqueta de pescador. Pensava que m’aburrira: un lloc petit sense escapatoria aparent no es un plan que d'entrada m'emocioni. Pero va ser un dia maco, entretingut i fins i tot felic. El sol ens torrava les pells mentre vorejavem bosquet, atravessavem aiguamolls, jo em banyava al llac i despres feia el pi a la punta de la barca en un auto repte. Les fotos son impressionants. Si hi son.

El mati seguent vaig veure com el sol torrava –aquesta vegada- els annapurnes, el Machapuchare i el Manaslu. Els primers raigs de sol banyavem en taronja els cims que tant he somniat i ens regalaven orgasmes visuals. L’Adela i jo acompanyavem la sortida del sol amb converses d’admiracio a la natura, educacio pel canvi, revolucio utopica i llibertat tan desitjada. Les fotos son impressionats. Si hi son.

Despres d’acomiadar-nos de l’Adela i en Robert vaig fer via a Chitwan amb la Mariona i la Xenia. El mati despres del viatge en bus, feiem riu avall en una barca molt estreta, semblava afilada per tallar la boira que ens cegava de tot. A Chitwan hi vam caminar tot el dia amb un parell de guies que ens ensenyavem les plantes, els animals i les seves restes, petges i costums. De tornada al poble vam presenciar a pocs metres (molt pocs) la tipica telenovela dels rinoceronts: mascle i femella fent sexe al riu (molt romantic tot plegat). Un altre mascle gelos s’atanca a guanyar-se la femella. El nou mascle guanya i el que ja ha descarregat marxa mes resignat que cansat. La femella si posa be i comencen amb el sex on the river de nou. Els rinoceronts poden estar-s'hi quatre hores sense parar. Les fotos son impressionants. Si hi son.

Despres de visitar Lumbini, i els seus temples, i on va neixer Budha, i un canal d’aigua vam fer via a la India. Al bus vam coneixer en Juan Carlos, una altra persona maravellosa del viatge, amb la que encara fem vida junts. Vam arribar de nit, plovent i contentes. Vam caminar entre fang, vaques, gent dormint al carrer i policies amb armes mes grans que la seva arrogancia. No hi havia lloc per dormir a cap habitacio. Pero aixo no es necessari, ens han posat uns matalassos a un menjador i aixi hem fet nit. Avui hem visitat el Ganges i rodalies fins que la pluja ens ha tancat en algun lloc. I aqui estic, refugiat davant d'una pantalla. Com moltes de vosaltres. He passat el mati fent moltes fotos i fins i tot de molt xules. Just comentavem que Varanasi es impressionant per fer fotos. Fins I tot a mi em sortien maques, si es que em surt res maco. Les fotos son impressionants. Si hi son.

Les fotos son impressionants. Si hi son. Ser o no ser, parafrasejo de Sheakspear. I dubto resignat i rendit a la felicitat incondicional. O ho intento, perque he volgut copiar les fotos a un USB i s’han perdut. No se que cony ha passat pero hem deia que no reconeixia la procedencia dels fitxers. I al obrir la carpeta no hi havia ni una de les mes de 3000 imatges del viatge. He tret la targeta de l’odinador i l’he posat a la camara, i esta buida la targeta, i -logicament- he maleit a tots els deus de totes les religions de totes les cultures. Que ha passat? Ni idea. Ha estat una patada a la boca l’estomac. I m’he enfadat molt, i no he volgut m’he cagat en tot i mes. Pero no serveix de res cagar-se en tot i mes. Fins i tot si penso en el que vaig veure ahir a la nit i el que he vist aquest mati tinc regust a arrepentiment. Un inutil i estupid arrepentiment. Em sento malament per haver-me sentit tant victima d'una injusticia per unes imatges. Els hindus diuen que tot acaba be, i que si no van be les coses es perque no han acabat. Diuen que poder es poden recuperar les imatges de la targeta. De fet a la carpeta, a la icona, surten un parell d’imatges pero si obres surt buit. Qui sap si les recuperare. L'esperanca es el darrer que perdem els aspirants, si no, deixariem d'aspirar. I en aixo us guanyo. Sempre intento. Tinc la meitat de les imatges en un USB que vaig fer-me de seguretat (per si pasava aixo) i l’altra meitat qui sap, poder les tinc o poder no podre compartir amb vosaltres mes que els meus records. Ho sento, m’haureu d’escoltar o llegir! He decidit guardar la targeta amb el meu malestar i continuant gaudint el viatge.

A una hora en bus de Varanasi s’hi esta celebrant la Kumba Mela, si es que s’escriu aixi. Si es que s’escriu. Es una festa religiosa hindu que es celebra cada 12 anys. La major concentacio de gent del mon (diuen). Una bogeria que no em vull perdre. S’espera que uns 100 milions de persones s’hi passin en un mes lunar. No hi ha lloc per dormir i la gent dona carpes, obre botigues o dorm al carrer. Quan la pluja faci treva ens hi aproparem un parell de dies, o tres o si ens atrapa, fins que acabi. O si ens atrapa mes em convertire a un sadu, un baba o ves a saber! Despres de la Kumba Mela, d'un bany al Ganges i del que m'ofereixi aquesta ciutat farcida de religiositat, espiritualitat, pobresa, vida i mort us dire com ha estat entrar a la India per la porta gran. Ja us explicare.

Varanasi, febrer del 2013"

Es quan corro que hi veig clar.

Avui he sortit a correr al voltant del llac Phewa, a Pokhara. No es pas la primera vegada! Ja vaig sortir amb en Robert, tenia moltes ganes... les gotes de suor regalimaven fins al meu somriure. Pero avui he sortit sol i sol, quan corro penso, luego existo. Les millors reflexions supureen pels poros amb la suor i despres les oblido amb al dutxa. I em maleeixo per no recordar-les exactes i precioses com quan estava gastant sola. Es com els somnis, que despres d'esmorzar s'esborren sovint, i si no els comparteixo amb algu els perdo en aquest boci de realitat. 

Corro i penso si fujo d'alguna cosa, si m'escapo. I penso en la fuga de Katmandhu, quin drama! Aquella ciutat preso ens la teni ajugada. Vaig escapar de Katmandhu amb la Mariona i la Xenia. A la tercera va la vencuda diuen, i entre la boira, les cagarrines, la pluja i els imprevistos vam trobar un esquerda per la que ens vam escolar fins a arribar a Pokhara, on el sol llueix i anem en maniga curta. I on teniem la resta de l'expedioco catalana esperant-nos en un boci de paradis.

Avui surto despres d'acomiadar en Marxal, que deu estar pedalant perseguint la posta de sol. Es una persona tan gran que no hi cap en una pantalla, pero he probat de presentar el cami que s'esta dibuixant. Espero que amb aquests tastet us enamoreu d'ell com ens hem enamorat nosaltres. 

Apreto el ritme perque es el principi i se que despres no ho podre fer. Sembla magic tot plegat. Estic un una zona d'aiguamolls on l'aigua brilla. Aquest apart del llac esta esquitxat de camps d'arros i de nenufars. I els bufals i les vaques pasten vora les barques que suren empeses pel rems dels pescadors, que recullen xarxes, que atrapen peixets. Penso que estic vivint el meu somni i que per aixo passen coses magiques. Les vaques caminen sobre l'aigua. I perque no?

Continuo rodejant el llac en sentit invers de les agulles del rellotge. A contratemps pero no contra el temps. Alguna canalla fa temps mentre espera anar a l'escola i d'altra fa temps perque no anira a escola. Hi ha qui fa temps i hi ha qui li falta temps. Quin deliri! Perdut en els pensament sobre el temps i la desquartitzacio que en fem d'ell una noia molt guapa em dispara un somriure que me l'imagino clavat en el meu cor com una fletxa. Poder no m'ha somriugut, si no que s'ha rigut de mi pero no m'importa, perque m'ha fet pensar el quelcom que feia temps o hi pensava. En el meu cor, en qui l'ocupa i qui l'okupa. Que no es el mateix pero que hi ha cabuda per tothom. I que no vull desallotjar, la repressio no esta pas feta per mi! En fi, corrent se m'empalma i em faig unes palles mentals...

Un nen amb xancles es posa a correr al meu costat "Xito, xito!" (si s'escriu aixi) li crido, "rapi, rapid!". Fem cara de velocitat. O la meva es de felicitat? M'abandona abans de passar el pont. Fa habituallament a la botiga de la seva familia o dels seus amics, si es que hi ha diferencia. 

La veritat es que el cami d'ahir feia mes per a mi. Es maco pero amb la tossuderia humana l'han embrutat amb asfalt separant-me mes de la mare terra, de la natura. Ahir pujava amb en Robert a Saramg Kot, a dalt veia el Daulaghiri, el Machapuchare, l'Annapurna (el I, el II i el IV), el Manaslu. Em cremava la cicatriu de tant a prop que els sentia! I despres vem fer patir les cames i treballar els reflexes en un descens rapid i farcit d'escales i corriols.

De retorn, quan el vermell de les meves galtes te llum propia i amb la suor podria omplir un llac com el que vorejo, torno a tenir la impressio de que el mon es petit, i que les bones persones tenen magnetisme. Poder no estic tan lluny del petit planeta del Petit Princep. Poder hi visc en el petit planeta del Petit Princep. Poder estic a casa. En un garitu trobo l'Alejandro esmorzant amb una parella de finesos que vaig coneixer al Syaprhu Besi, quan vaig estar aquesta darrera vegada amb la Neus. La parella continuava destilant la felicitat i la calma que transmeten la gent que no crida quan parla i que somriu quan escolta. I l'Alejandro... buff! El vam coneixer ahir! Viu viatjant despres de deixar-ho tot quan tenia mes diners que tu i que jo junts (m'arrisco a escriure aixo sense saber qui ho llegira!). Es felic i lliure. Necessitaria un bloc sencer per parlar-vos d'ell, la seva valentia, la seva historia i la seva llibertat, pero procurare fer-ho (en breu) en una sola actualitzacio. De veres que hi ha persones que sense voler-ho ni desitjar-ho fan ombra a tot un mon. Pero la seva historia quedara poc agraida, sosa i poc amanida en una pantalla. Com les coses importants de la vida, que perden quan les volem limitar a una pantalla.

Pokhara, 2013

A pedalades!

Us deixo una historia de casa i d'arreu. Un mon impressionant, d'una persona formidable. A molts i moltes ens ha deixat roderes al cor i ara pensa fer-ho per mig mon. En Marxal!

Enllac:
http://unapersonaunmon.blogspot.com/2013/02/nepal-granollers-sobre-rodes.html

De cagarrines, punts de fuga, pluja i el punt de partida.

Estic amb la Xenia i la Mariona. Som les darreres presoneres a Katmandhu de l'expedicio catalana. Ahir hauriem d'haver marxat pero aquesta ciutat s'hi nega. 

Katmandhu ha vist el degoteig de les fugues del grup. Fa uns dies el Robert i poc despres l'Adela i en Marxal. I fa un parell de dies la Neus. Ahir Katmandhu plovia tants abandonaments. Eren llagrimes de rabia que a la desesperada va aplicar mesures per recloure'ns. Ens vam llevar al cant de les nostres panxes i jo no trobava la cartera ni el passaport. Jo no podia marxar i les meves comanyes van decidir quedar-se amb mi i de pas cuidar-se la panxa. Despres de trobar tot allo que m'identifica com a fill d'occident i el meus -tan necessaris, com indesitjats, com maleits- diners vam passar el dia fent l'equilibrista amb el nostre intesti entre diarreres, corredisses i lavabos. 

Tot i aixi res no aturava les ansies de fugir de la capital -tan apassionant com grisa i estressant- i tot estava a punt per a l'intent d'avui. Second Round! Pero la ciutat havia previst els nostres moviments i regalimava rabia. Rabia que ha concentrat en la panxa de la pobre Mariona, una panxa que ha estat motiu d'abort i lastre que ens ha anclat una vegada mes en aquesta ciutat, que roman emboirada a l'aguait dels nostres moviments, dels nostres plans. Katmandhu no enten que no busquem un punt de fuga, si no un punt de partida, una esquerda per escolar-nos i continuar el nostre viatge amb un "fins aviat!" al cor. 

Estem a la grisa Katmandu, la humitat dels plors de rabia dels darrers dies fa que el fred se'ns tatui als ossos. Ens envoltem de lectures, riures, cagarrines, musica, pelis pirates i plans de fuga i de futur. Som catalanes i si res ens caracteritza a la gent de la barretina es la perseverancia i la paciencia; la tossuderia! Per aixo portem l'ase enganxat al cotxe i per aixo tenim una llengua tan parlada despes de tan de tems d'opresio. Aixi que cap nuvol ens esta esborrant els somriures dels llabis i, vulgui o no ho vulgui Katmandhu, mes d'hora que tard obrirem cami enmig de la boira i  la contaminacio per continuar el nostre viatge cap a la India passant per Pokhara i Chitwan.

6 de febrer del 2013, Freack St., Basantapur, Katmandhu.

Una visita!

Porto uns dies sense donar gaires noticies... he estat felicment ocupat, la Neus ha vingut a aquest bocinet de mon a veure'l i a veure'm. Us deixo algunes imatges dels dies i en breu penjo cronica i plans. De moment Pokhara, Chitwan i ja veig la India!

La Neus fent repos el primer dia de trekking del Langtang.

Deixant que el sol ens escalfi les idees i en recarregui d'energia.

Amb en Timo, el nostre segurata finlandes. Un amic!

Busqueu el punt blau... es la Neus caminant!

A la paret mani d'entre Langtang i Kyangin Gumba.

Platgeta al mig de l'Himalaia.

Esmorzar!

Convidades de pic-nic a Bungamati!

La Neus conversant i aprenent dels ceramistes de Baktapur.

I ella ja en penjara mes! Fins aviat!