Es quan corro que hi veig clar.

Avui he sortit a correr al voltant del llac Phewa, a Pokhara. No es pas la primera vegada! Ja vaig sortir amb en Robert, tenia moltes ganes... les gotes de suor regalimaven fins al meu somriure. Pero avui he sortit sol i sol, quan corro penso, luego existo. Les millors reflexions supureen pels poros amb la suor i despres les oblido amb al dutxa. I em maleeixo per no recordar-les exactes i precioses com quan estava gastant sola. Es com els somnis, que despres d'esmorzar s'esborren sovint, i si no els comparteixo amb algu els perdo en aquest boci de realitat. 

Corro i penso si fujo d'alguna cosa, si m'escapo. I penso en la fuga de Katmandhu, quin drama! Aquella ciutat preso ens la teni ajugada. Vaig escapar de Katmandhu amb la Mariona i la Xenia. A la tercera va la vencuda diuen, i entre la boira, les cagarrines, la pluja i els imprevistos vam trobar un esquerda per la que ens vam escolar fins a arribar a Pokhara, on el sol llueix i anem en maniga curta. I on teniem la resta de l'expedioco catalana esperant-nos en un boci de paradis.

Avui surto despres d'acomiadar en Marxal, que deu estar pedalant perseguint la posta de sol. Es una persona tan gran que no hi cap en una pantalla, pero he probat de presentar el cami que s'esta dibuixant. Espero que amb aquests tastet us enamoreu d'ell com ens hem enamorat nosaltres. 

Apreto el ritme perque es el principi i se que despres no ho podre fer. Sembla magic tot plegat. Estic un una zona d'aiguamolls on l'aigua brilla. Aquest apart del llac esta esquitxat de camps d'arros i de nenufars. I els bufals i les vaques pasten vora les barques que suren empeses pel rems dels pescadors, que recullen xarxes, que atrapen peixets. Penso que estic vivint el meu somni i que per aixo passen coses magiques. Les vaques caminen sobre l'aigua. I perque no?

Continuo rodejant el llac en sentit invers de les agulles del rellotge. A contratemps pero no contra el temps. Alguna canalla fa temps mentre espera anar a l'escola i d'altra fa temps perque no anira a escola. Hi ha qui fa temps i hi ha qui li falta temps. Quin deliri! Perdut en els pensament sobre el temps i la desquartitzacio que en fem d'ell una noia molt guapa em dispara un somriure que me l'imagino clavat en el meu cor com una fletxa. Poder no m'ha somriugut, si no que s'ha rigut de mi pero no m'importa, perque m'ha fet pensar el quelcom que feia temps o hi pensava. En el meu cor, en qui l'ocupa i qui l'okupa. Que no es el mateix pero que hi ha cabuda per tothom. I que no vull desallotjar, la repressio no esta pas feta per mi! En fi, corrent se m'empalma i em faig unes palles mentals...

Un nen amb xancles es posa a correr al meu costat "Xito, xito!" (si s'escriu aixi) li crido, "rapi, rapid!". Fem cara de velocitat. O la meva es de felicitat? M'abandona abans de passar el pont. Fa habituallament a la botiga de la seva familia o dels seus amics, si es que hi ha diferencia. 

La veritat es que el cami d'ahir feia mes per a mi. Es maco pero amb la tossuderia humana l'han embrutat amb asfalt separant-me mes de la mare terra, de la natura. Ahir pujava amb en Robert a Saramg Kot, a dalt veia el Daulaghiri, el Machapuchare, l'Annapurna (el I, el II i el IV), el Manaslu. Em cremava la cicatriu de tant a prop que els sentia! I despres vem fer patir les cames i treballar els reflexes en un descens rapid i farcit d'escales i corriols.

De retorn, quan el vermell de les meves galtes te llum propia i amb la suor podria omplir un llac com el que vorejo, torno a tenir la impressio de que el mon es petit, i que les bones persones tenen magnetisme. Poder no estic tan lluny del petit planeta del Petit Princep. Poder hi visc en el petit planeta del Petit Princep. Poder estic a casa. En un garitu trobo l'Alejandro esmorzant amb una parella de finesos que vaig coneixer al Syaprhu Besi, quan vaig estar aquesta darrera vegada amb la Neus. La parella continuava destilant la felicitat i la calma que transmeten la gent que no crida quan parla i que somriu quan escolta. I l'Alejandro... buff! El vam coneixer ahir! Viu viatjant despres de deixar-ho tot quan tenia mes diners que tu i que jo junts (m'arrisco a escriure aixo sense saber qui ho llegira!). Es felic i lliure. Necessitaria un bloc sencer per parlar-vos d'ell, la seva valentia, la seva historia i la seva llibertat, pero procurare fer-ho (en breu) en una sola actualitzacio. De veres que hi ha persones que sense voler-ho ni desitjar-ho fan ombra a tot un mon. Pero la seva historia quedara poc agraida, sosa i poc amanida en una pantalla. Com les coses importants de la vida, que perden quan les volem limitar a una pantalla.

Pokhara, 2013