El cambrer, potser sense contracte i 
aliè als dubtes convocats, els atén a la terrassa. Rumien i concorre el 
primer interrogant a resoldre:
 —Per la llibertat, què és millor, til·la o cafè?
L’advocat respon til·la, que el combat 
és llarg i cal reflexionar la fondària del pou sense fons on ens han 
(mal)ficat. L’activista demana un tallat: cal mantenir la tensió 
emancipadora cafeïnitzada. Til·la i cafè, doncs. A les dotze tocades. I 
tots dos porten sota el braç el mateix llibre: aquest mateix.
 —I
 van 26: acaba d’arribar la vint-i-sisena reforma del Codi Penal, i 
Rubalcaba s’enorgulleix de tenir la legislació més dura de la UE i el 
major nombre de presos; anem enlloc? —arrenca l’advocat, que coneix tots
 els rostres de la dictacràcia i la democradura—. I encara alarma La 
Vanguardia que els delinqüents entren per una porta i surten per una 
altra.
 —No em puc creure que Can Godó abordi el cas Millet des d’aquesta perspectiva.
 —No
 t’equivoquis. Parlen dels pobres. Millet entra i surt per la mateixa 
porta. Sempre. Justícia de classe —escateix l’advocat—. I és que parlem 
molt del dret penal d’enemic i oblidem sovint el seu revers: el dret 
penal d’amic. L’altar de la impunitat. De Millet a Urdangarin o Lehman 
Brothers passant pels GAL, fins a arribar a la guerra d’espoli i 
mentides d’un Iraq reconquerit i devastat alhora.
 —Aleshores,
 què ens passa? —indaga l’activista en la memòria de l’advocat—. Què ha 
passat? On arrela el nostre consentiment quotidià i aquesta inèrcia 
devastadora?
 —En
 lògica històrica, hem perdut consistència, consciència, constància i 
fortalesa. Hem assumit i interioritzat la impunitat més classista. Ens 
han invertit la realitat, capgirat les pors, alterat els riscos. Hem 
abandonat l’orgull de pensar.
 —Potser per això Felip Puig ha anunciat que “anirà més enllà de la llei” en la lluita contra la dissidència.
 —Perversament
 sublim. El responsable de fer complir la llei anunciant que la 
vulnerarà. Es pot resumir millor? —es pregunta l’advocat.
 —Fa
 anys ho vas reblar: “primer van inventar-se el terrorista desarmat i 
acabaran per inventar-se el terrorista pacifista”. Però mira el nou 
govern Rajoy: un traficant d’armes a Defensa, un gàngster financer a 
Economia i un de l’Opus Dei a Interior.
 —Unidad de mercado en lo policial —conclou el jurista.
 —I el primer que han fet és tirar pel dret. Pel dret: mil reformes anunciades.
 —Digue’m per a qui legisles i et diré qui ets —ironitza l’advocat.
El diàleg s’endinsa aleshores en els 
amagatalls de la cultura dominant de la por. Aborden les preocupacions i
 fan repàs d’una època. Una època on la demolició controlada del 
garantisme constitucional de postguerra i el desmantellament del 
miniestat del benestar ha acabat generant resistències singulars, 
complicitats particulars, sinergies comunes i curioses. Temps a 
contrapèl on juristes progressistes, que conceben el Dret com un estri 
no neutral que també pot ser transformador i democratitzador, han 
caminat al costat dels mil dubtes dels moviments socials alternatius. 
Els primers confien en la seva capacitat alliberadora; els segons, que 
en reben els cops, sempre l’havien mirat amb imprudent recel. Els uns i 
els altres, però, s’han retrobat i reconegut en els mateixos maldecaps i
 les mateixes preguntes irresoltes. Malgrat tot, els ha unit el Dret: 
els drets. En uns temps recents, convulsos i complexos, densos i 
espessos, on la dissidència ha après a escoltar com concorrien contra 
ella les tres cultures penals més regressives del segle xx. El dret 
penal de l’enemic confegit per Carl Schmitt; les doctrines de seguretat 
nacional –l’enemic és a l’interior; i la tolerància zero, traduïda a 
casa nostra en la patriot act urbana que són les higienistes ordenances 
del civisme. Temps de doble llenguatge, doble moral i doble economia on 
el poder –cèntric, centrat, centrista– expandeix l’ombra de la sospita i
 defineix com a terrorista quasi tot, menys les seves pràctiques.
[Nus]
La vida, però, sempre continua. I a la 
plaça George Orwell també. Quan una barba inconfusible entra pel carrer 
Escudellers. La barba mira amb lupa, desxifra i descodifica com tres 
agents de la guàrdia urbana decomissen el material d’un top manta. 
Karl Marx sospira, es grata el cap, arrufa el nas i pren posicions a la conversa.
 —Que lent que és el canvi social i com perdura la plusvàlua —etziba cansat.
 —Per la llibertat, cafè o til·la? —el convida el jurista, provant d’animar-lo.
 —Un
 cigaló de til·la i cafè: tesi, antítesi i síntesi. Us escoltava de 
lluny. I, en veritat veritable, us haig de dir que el Dret és la 
continuació de la guerra de classes per altres mitjans. L’expressió del 
domini d’unes sobre les altres.
 —D’això enraonàvem. I no ens n’acabàvem de sortir. O sí —li respon l’advocat.
 —És
 el gran saqueig de la gran deriva. Quan mai tan pocs havien robat tant,
 en tan poc temps, a tants. Ves. Mantenir un sistema tan injust i cada 
cop més desigual requereix, superestructuralment, d’elevades dosis de 
propaganda, silencis i violències: simbòliques, declarades o efectives. 
El Dret esdevingut arma: ordre i disciplina per la seguretat dels 
negocis. I els turistes, pel que veig, ben tranquils.
Abans que acabi, una veu, a manera de corus grec, irromp de sobte i a raig: 
 —Un moment, un moment! Que sempre hi ha cinc dificultats per dir la veritat.
L’advocat, expert a mantenir la calma, 
fita serè però sorprès com Bertolt Brecht, des de la taula del darrere, 
evoca el seu text universal. El dramaturg alemany enfila la reflexió:
 —Cinc
 que en són cinc. El valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la, la
 responsabilitat d’explicar-la, l’encert de trobar els codis i l’ús de 
canals adients per saber difondre-la. Tal com fan en Jaume i en Gerardo.
 Perquè clar: de què serveix dir la veritat sobre el feixisme que sempre
 es condemna si no es diu res sobre el capitalisme que l’origina?
 —La
 memòria sempre és el millor antídot i el feixisme és la fase histèrica 
del capitalisme —esbossa l’advocat—, i molt em temo que hi ha molt 
d’histèric en l’actual correlació de forces del poder.
Tothom emmudeix. L’activista anava a 
respondre, però no té les paraules exactes i a més ha fitat, atònit del 
tot, com una mà alça el dit mentre demana pas. És la veu d’Hannah 
Arendt:
 —Assumim-ho
 com abans millor. La metàfora global és Guantánamo. Se sap quan la van 
obrir, però no quan la tancaran. Se sap com ha començat tot plegat, però
 no com acabarà. La doctrina, avui, és la del xoc; l’idioma, el de la 
por; i el codi disciplinari de l’amo, Guantánamo. Metàfora universal 
arreu del no-lloc, del no-dret, de les no-persones. Quants Guantánamos 
hi ha en el món actual?
 —Incomptables i arreu, un en cada cantonada: l’excepció s’expandeix en tots els àmbits —intercedeix Marx.
I enmig del carrer, allà on tot comença i
 acaba sempre, els dubtes es van autoconvocant i arrenca, 
improvisadament, una assemblea de generació espontània. Una família 
desnonada s’atansa; cinc okupes i sis top mantes, també. Des del carrer 
Avinyó, arriben quatre activistes de les consultes sobiranistes i des 
d’Escudellers entren en bloc una desena d’indignats del 15M. Fins i tot,
 barroerament, Baltasar Garzón prova d’apropar-se a l’assemblea, però 
Martxelo Otamendi –que ha arribat en bicicleta– li aclareix que no es 
pot pas estar en missa i repicant.
I passa que passa que, en un tres i no 
res, la sobtada trobada ja supera les 20 persones. Màxim legal establert
 per la llei per fer una manifestació no comunicada. I les alarmes 
salten. Arreu.
[Desenllaç]
En un previsible final, tot es 
precipita: llums, càmera i acció. Comença l’espectacle de la 
reapropiació. L’escena, invariablement, acaba com sempre. Quan arriben 
dues furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, la càmera de
 la plaça George Orwell enregistra fa estona fins a la darrera neurona 
dels concentrats. Soroll reconeixible: un cop de porta corredissa rere 
el qual baixa un caporal invocant la 1/92 de Seguretat Ciutadana. Ritual
 de lletania habitual: manifestació no comunicada.
 —Identifiquin-se primer. Dissolguin-se després.
L’advocat prova d’intercedir, en una incursió de la millor defensa pel lateral esquerre:
 —Bon dia. Identifiqui’s també vostè. Identifiquem-nos. 
Espases en alça, la lògica de la defensa
 dels drets, del Dret, acaba d’irrompre en la realitat. Drets contra 
Dret. I davant la inòpia i un silenci més que estricte, l’advocat 
recorre a l’autodefensa per inquirir si el mur és franquejable:
 —Qui és el responsable de l’operatiu? —furga el jurista.
 —Carl Schmitt —adverteix el caporal autonòmic del regne d’Espanya.
 —Comencem bé. Doncs l’últim que apagui el llum —sospira l’advocat.
I el llum, certament, es comença a 
apagar en el temps del capitalisme senil. Tot passa de pressa, quasi 
incomprensiblement, com la (ir)realitat dels nostres dies. Disrupció. 
Tumult. Tensió. Incomprensió. En fraccions de segon, Hannah Arendt és 
reduïda per quatre agents mentre crida quelcom sobre els orígens del 
totalitarisme. Marx, indignat per escorcollat, crida que això és un 
atropellament a la dialèctica i malda que la història es repeteix. 
L’advocat cita les sagrades escriptures per insistir endebades a 
requerir el número de placa. Martxelo Otamendi addueix la seva condició 
de periodista, resposta amb un categòric: “doncs encara pitjor!”. 
L’activista, desbordat però encara insubmís, prova de convocar una 
immediata concentració de solidaritat. Ho fa via twitter amb el seu 
smartphone, però una mà gens innocent l’hi pren. Ja se sap: les mans de 
qui ens ataquen es veuen, les cares de qui ho ordenen s’amaguen. Temps 
de vampirs, de mercats, de rescats. De fraus polítics i estafes 
econòmiques.
L’activista, en un darrer gest impotent,
 calla. S’asseu a terra. I blandeix el present llibre a manera de 
pancarta. Dues mans més l’hi prenen de cop. El caporal, neuròticament 
frenètic, fureteja les pàgines compulsivament.
 —Això què és? —li etziba nerviós el policia.
 —“No hi ha dret”.
 —No provoqui més, vailet. O el denuncio per desobediència. Això què és? —crida.
 —“No hi ha dret”, de Jaume Asens i Gerardo Pisarello.
 —Denunciat queda.
 —No hi ha dret.
I es fa un nou, ben vell, silenci. El 
caporal treu fum. Remena el llibre. Però dubta. Té ISBN. Aparentment 
revesteix legalitat formal. Truca pel walkie-talkie al centre de 
coordinació i demana pel comandament Schmitt, per requerir si el llibre 
pot ser constitutiu de múltiples delictes.
 —Legal
 no ho sé. Sospitós segur. Perillós de totes totes. Segurament és 
competència especial de l’Audiència Nacional, que per això la vam 
inventar —se sent pel walkie.
El caporal informa que el llibre queda 
requisat i l’advocat reclama que, si ha de ser així, li raoni la base 
jurídica i expedeixi una acta de decomís. El caporal s’hi nega a totes 
dues coses.
 —Absolutament excepcional —constata l’advocat.
 —El llibre? —li reclama Carl Schmitt pel so del walkie, que ha quedat obert.
 —No,
 vostè i l’estat d’excepció permanent de les coses que va parir. I el 
llibre, per descomptat. És un llibre resilient: explica el que passa i 
per què passa i com reconèixer-nos-hi i resistir-nos-hi. Explica, de 
fet, això mateix que ara passa aquí. Que pel poder la realitat ja és el 
pitjor delicte.
El caporal gesticula i rebufa. Comunica a
 l’activista que queda detingut conjuntament amb el llibre. De reüll, 
amenaça l’advocat que si no calla en temps de silencis també l’arrestarà
 per apologia del pensament en l’espai públic. L’activista, a terra, 
opta per posar-se a cantar “Grândola Vila Morena”. 
 —Vostè, dret! —li ordena el caporal.
 —Ha dit Dret o dret?
 —No comencem de nou! —ordena, dretanitzat, el policia.
 —Han començat vostès —conclou l’advocat. Tot just abans de ser detingut.
I aleshores sí. Es fa el silenci. El 
carrer queda buit. I arriba la pau social i la glòria monetària. I 
s’apaga el llum. I s’encenen les sirenes. I marxen les furgonetes. 
August Gil Matamala i David Fernàndez