Marxo.

“M’enlairo com un pardal

deixant el vèrtic reposar a terra

i quan menys era el meu pes

jo més pujava, més m’enfilava.

Se m’ha empetitit el jo

i el tot creixia entre els meus braços.

Se m’ha empetitit mon ànsia

de bracet amb ma ignorància ”

La  Troba Kun-Fú

El que més li agradava al Petit Príncep era mirar la posta de sol al costat de la seva rosa i el seu be sense capsa ni morrió, ara ja domesticat. Seure a descansar después de netejar els volcans -tant els actius com els inactius, mai se sap- era un dels plaers de la seva vida. Tenien converses molt interessants. De vegades el Petit Príncep els hi explicava coses del seu viatge, dels personatges que havia conegut de i com es sentia havent tornat amb l'ajuda de la serp. També omplien les postes amb discussions sobre els estels, debats sobre el sentit de les punxes de la rosa, sobre la vida o sobre el sentit de les vides i el rumb de les coses. Fins i tot sobre el paper del control social en el seu petit planeta, on vivien ell i la seva rosa amb l'amenaça constant de que un baobab els hi esmicolés el petit planeta.

Però feia setmanes que les postes de sol eren un monóleg de la rosa davant un Petit Príncep absent. La ment s’enlairava lluny, amb els pensaments en la boa que s'havia menjat un elefant, en el pilot, la guineu, el fanaler... Un cos present que servia de coixí per un be eternament petit i una presencia que feia server de distracció per una rosa egocèntrica i capritxosa però a la qual s'estimava molt.

Avui era el dia. Va aparèixer a la posta de sol amb la seva capa posada. La rosa eriçà les quatre espines empipada quan el Petit Príncep li digué que tornava a marxar. Qui la protegiria de l'amenaça dels baobabs? I dels tigres? I si el be passava gana i decidia cruspir-se-la?

-Tornaré abans no hagi brotat cap baobab, he revisat pam a pam el planeta. I si prefereixes et poso la campana de vidre, però jo confio en tu i que puguis protegir-te sola. Tens quatre espines ferotges i ets una rosa valenta.

Tot i que els compliments afalagaren la rosa, quan el Petit Príncep alçà el vol després de moltes explicacions,  la  rosa  dibuixava  unes  fulles  emprenyades.  Però  en  quant  es  perdé  de  vista entre els rajos d’aquella posta s'arrepentí de ser tan egoísta, de voler-lo per ella i per als seus capricis, i li desitjà sort. Es girà cap el be, que s'ho mirava tot amb cara extranya, i li etzivà “Tu, tanoca. Ara et toca pasturar ben a fons que cap baobab ens destrossi aquest fragment d'univers.”  El be continuava sense entendre gaire que passava, però va continuar fent la seva rutina. Pasturar.