dilluns, 31 de desembre del 2012

Bon Punt i Seguit!

Que es el Cap d'Any? Una data mes al cap i a la fi.

Per a molts i moltes res no canvia mes que la data als fulls d'examen, passar el full al calendari o veure que despres del 2012 no hi ha la fi del mon. Pero per casualitat o per causalitat s'acaba un any, s'acaba un cicle en el nostre ideari cronologic. I si les coses canviara o no despres de la nit que s'acosta, depen de nosaltres. 

Us animo a que aprofiteu aquest punt i seguit cultural i arbitrari per reflexionar sobre el passat i, sense nostalgia ni remordiments, encarar el futur i continuar caminant tranformant en aprenentatges allo patit i gaudit els darrers temps. Us animo a tots i totes a que aquest no-principi sigui l'inici d'una cerca de llibertat i felicitat a les vostres vides.

Bon any nou!

dissabte, 29 de desembre del 2012

El Caga Tio del Nepal.

 
 Bones festes!
Ahir va arribar el paquet amb cosetes de regals de Nadal per a molts i moltes de vosaltres. Tot i que a la foto sembla un paquet enorme, es un paquet compartit entre tres persones, aixi que els regals de part meva son una tercera part.

Espero que aquella gent que no tingueu regal no penseu que no us tinc en compte ni que no us estimo.


 D'altra banda espero que aquelles persones que teniu regal no us decepcionin. Ja us adverteixo que son detalls petits (molt petits), coses de poc valor economic pero rebossants de l'alegria de recordar-me de vosaltres i carregades del significat que jo els hi he donat. Em sap greu si algu s'esperava mes i es sent decepcionat o decepcionada de mi. Aixo si! quan torni, si que portare un maleta carregada de regals mes potents per a tothom!
 
Com veieu, la familia ja ha penjat les colorides banderoles al balco, per a que el vent extengui pel cel i les muntanyes (i el mar!) els mantres, els desitjos o les pregaries de la casa!

Espero que acabeu de passar unes bones festes algres i amb la vostra gent i que encareu l'any que s'apropa amb molta energia!

Fins a noves noticies!

dijous, 20 de desembre del 2012

Diari de bord del trekking Gosaikund i Lantang.

Diari de bord del trekking Gosaikund i Lantang. 
Les distancies son aproximades, els desnivells son entre el punt mes alt i el mes baix (no acumulades) i els temps compten amb els possibles descans que hi hagi hagut (temps corregut). Els escrits, tot i estar escrits en present no corresponen exactament al meu diari personal. Que per aixo es diu personal.

Dia 1. Dimarts 11
Distancia: 25km
Desnivell: +1010m
Temps: 7h
Meteo: sol.
Avui he agafat un autobus fins als afores de Katmandu, a Sundarijal i des d'alla he atravessat el parc natural de Shivapuri i he estirat fins a Kutumsang. Estic gaudint de les vistes, la natura i l'esforc. I dels meus pensaments. Dema es 12-12-12, com va dir el Robert, s'acaba el mon. S'acaba el mon tal i com l'entenem. Aixo vull promoure, a partir de dema comenca un canvi en mi. Vull ser encara mes felic.

Dia 2. Dimecres 12
Distancia: 17km
Desnivell: +1760m
Temps: 5h45min
Meteo: nuvols i neu.
El dia ha comencat amb una posta de sol que tintava els nuvols i les neus de l'Himalaia de tots els colors: groc, rosa, taronja, vermell, lila... He continuat -com el dia anterior- a atravessar valls. Ucalo, uralo, ucalo, uralo (pujada, baixada, pujada, baixada) i cap a les 11h el vent ha comencat a estampar petits focs de neu contra el meu Gore-tex. Quan he arribat a Ghopte dubtava si quedar-me o continuar, pero ha comencat a apretar. Aqui em quedo. El poble te dues cases amb els seus lodges. Es com un bolet en un revolt de muntanya amb unes vistes impressionants. Ideals per a una posta de somni. He sopat vora el foc amb una encantadora parella Sherpa que m'han avisat de la duresa del dia de dema: larg fred i dret.

Dia 3. Dijous 13
Distancia: 14km
Desnivell: +1180m
Temps: 6h 55min
Meteo: nuvols, vent i neu.
El dia acaba que desbordo felicitat. M'he llevat amb moltes ganes i li he comencat a fotre. El cami era precios: un mar de muntanyes blaves a l'horitzo i uns nuvols sedosos per sobre meu. Ha comencat a nevar just quan comencava a encarar el dret cami que enfila cap al Pas de Lauribina. La pujada ha estat tan dura com emocionant. No em sentia tres dits de les mans tot i els guants polards, nomes sentia la rabia del vent estampant petits diamants de gel a la meva caputxa, el conducte de la camelback estava congelat, el cami era un tobogan a evitar... no podia demanar res millor per aquest Nadal. De l'emocio, quan he arribat al pas us he fet un video.
Despres, a Laurebina (passat Gosaikund) quan explicava el meu recorregut d'avui han flipat i la pregunta que m'han fet ha estat "tu ets guia al teu pais?" La meva resposta ha estat un "no" amb un somriure que m'anava d'arracada a arracada.
Sopant he sigut la gracia dels guies i portejadors, amb el meu humil nepali. No se si riuen amb mi o de mi. Escric el diari a la llum del frontal, que m'il.lumina les mans. Fan peneta,  han patit, es veu en cada nova arruga que tenen. Dema les recuperare, avui ja es tard.

Dia 4. Divendres 14
Distancia: 23km
Desnivell: -1960m
Temps: 7h 58min
Meteo: sol.
Despres d'una espectacular albada amb el sol enfocant l'Himalaia he comencat a baixar entre avets, centenars d'ocells, mirga (uns cervols sense banyes pelrojos) i les muntanyes nevades de telo de fons. He baixat sense ni rastre del famos panda vermell autocton de la zona, fins a atrapar un riu i cop aigua tocada, a munt! a recuperar metres de nou!
Avui, com totes les nits, menjo dal bhat pero no pago habitacio. Cada nit es el mateix, un secret, no els hi puc dir a la resta de caminants, si hi ha. Ells si que paguen. Estic en un lodge de dues germanes Sherpes filles d'exiliats tibetans (com tothom de la zona, ho sabre despres) on els iaks passegen pel pati i les cascades semigelades decoren la vall fluvial.

Dia 5. Dissabte 15
Distancia: 13km/7km
Desnivell: +822m/+943m
Temps: 3h45min/3h33min
Meteo: sol.
Avui el dia ha comencat molt fred. i de tant fred que tenia he posat les mans amb els guants a l'estufa i he cremat la primera capa. Burro! Ja els reparare! Al poble de Lantang un home m'ha aturat, m'ha convidat a un te de llet i m'ha dit que si portava un litre de llet de iak a sa germana em feia un 20% de descompte en el menjar i em feia la nit gratis. Dit i fet! Llet a la motxilla i cap a Kyangin Gumba! La meva primera feina de portejador mes o menys remunerada!
El paisatge entre Langtang i Kyangin Gumba (ambdos inclosos) es precios. Es una vall glaciar enorme on hi passegen els iaks deixant combustible per les estufes (excrements) i on els portejadors traginen entre parets manis i ponts de tronc o pedres. He arribat a ca la Phurbu i quan li he donat la llet m'ha convidat a un altre delicios te de llet de iak (i fresca!). Com quedava dia per davant he fet el cim de Kyanjin Ri (4773m) i i el Kyanjin Ri superior. I tres pics mes, que no tenen nom, pero que tancaven una olla per fer una volta preciosa. He vist i sentit allaus en la tartera propera, cami del Yala Peack. Impressionants!
Han estat cantant tipiques sherpes i tibetanes vora l'estufa de foc.
Avui no hi ha lluna gairebe, i el cel a la nit es un festival d'estrelles. Totes llueixen i de tant en tant una es deixa caure. Tot es tan exagerat, tan salvatge, aqui!

Dia 6. Diumenge 16
Distancia: 22km
Desnivell: +455m
Temps: 6h15min
Meteo: sol i vent. 
Avui ha estat el dia de descans actiu. He anat xino-xano fins a Langshisha Karka seguint la vall cada cop mes ampla i cada cop amb parets mes dretes i nevades tancant-la. Feia molt de vent i les aguiles, els falconets, els coloms blancs i els corbs volaven a tota veocitat vigilant-me a mi, i a les desenes de iaks que pastaven mansos. 
Pensava dedicar al descans el migdia i la tarda pero quan he sortit a fer un volt pel poble una senyora m'ha fet carregar dos cubells d'arros a ca seu i despres m'he topat amb un caravana de iaks. Impressionants! Desenes de iaks en filera caminant o corrents (fent estampida!) guiats pels pastors que els baixaven davant l'imminent arribada del cru hivern. Els he ajudat una mica corrents entre aquestes besties enormes pero porugues!

Dia 7. Dilluns 17
Distancia: 12km/24km
Desnivell: +1184m/-1020m
Temps: 3h48min/5h05min
Meteo: sol.
Quin dia mes llarg i mes felic avui! M'he llevat ben d'horeta  i amb dos ous durs a la panxa he anat a coronar el Tsergo Ri (4983m.) He sortit a les 6.30h i cap a les 10.30h ja feia un te amb la Phurbu. Enlloc d'anar pel cami marcat he agafar la tartera de pedra i neu de la cara nord-oest. Quina canya! Vertical i emocionant com ella sola! (Ja veureu les imatges!)
Dormo a Sherpagoan, a casa d'una familia tibetana (com moltes de la zona). M'he rentat amb aigua gelada i he estat fent fora els micos dels camps de conreu, que se'ls hi mengen les pastures. La dona ha cuinat un dels millors dal bhat de la meva vida!

Dia 8. Dimarts 18
Distancia: 29km
Desnivell: -1060m
Temps: 8h42min
Meteo: sol i vent.
Avui ha estat un dia extrany i llarg. El cos ja ha comensat molt mandros, com esperant-se un jorn diferent. El cami ha fet baixada vertiginosament despres d'un tsampa porridge per esmorzar. He serpentejat pins i bambus que servien d'aliment i amagatall per a vaques i micos fins que he arribat a una polsosa carretera que resegueix la vora est d'un riu. Es la carretera que va a Tibet. He caminat fins a arribar a la decepcionant frontera nepali-tibetana. Un cami ple de parades militars fins a arribar a un poble migdestruit amb un restaurant-bar-motel. Al poble els transportistes canviaven mercaderies d'un camio a l'altre i un pont metal.lic amb una valla metal.lica separava els dos paisos. Tot i el bon rotllo amb els militars nepalis, que deien que allo no era Xina sino Tibet, no m'han deixat posar un peu a l'altra banda del limit politic ni fer cap foto de la zona militaritzada. Aixi que he desfet la polsosa carretera fins al poble on s'agafa l'autobus cap a Kathmandu (l'endema). 

Total
Distancia: 187km
Desnivell: +8416m i -3140m
Temps: 59h 36min
Estat: felicitat.












dimecres, 19 de desembre del 2012

Imatges trekking Gosaikund i Lantang.

Per a tots i totes aquelles que se que us agrada mes veure fotos que llegir, ja sigui per mandra o per aficio, us deixo unes poques imatges d'aquests dies!

Jo amb el llac de Gosaikund gairebe cobert per una capa de gel. Alla on no hi ha gel, l'aigua fa de mirall a les muntanyes.

Posta de sol entre les banderes d'oracio de Laurebina.

Un dia mes surt el sol a l'Himalaia i el sol juga a colors amb la neu i els nuvols. 

Alcant l'estelada a el Kyanjin Ri, amb les glaceres i les allaus darrere.

Panoramica de les muntanyes que custodien Kyanjin Gumba.

Els iacs travessen el bressol d'un riu sec.

La vall glaciar del Langshisha Karka, mes enlla de Kyangin Gumba.

Panoramica des del Tsergo Ri.

L'hiperdecorat cim del Tsergo Ri. 

Cami entre Langtang i Kyanjim Gumba amb una paret Om Mane Pame Wom i el Tsergo Ri de fons (a la dreta).

Rodes mani girant continuament amb un sistema hidraulix d'helix a la base.

Un regal de Nadal.


No tinc molt de temps ni internet per penjar-vos les imatges de l'impressionant trekking d'aquests dies. Realment ha estat precios. Us penjo un video que vaig fer pensant en felicitar-vos les festes i encoratjar-vos a ser persones felices l'any que entra. Fins aviat! (amb una mica d'atencio es veu la neu empesa pel vent i fixeu-vos en les pestanyes congelades!) 


Pas de Lauribina (4610m)

dilluns, 10 de desembre del 2012

Dos mons abans de partir.

I abans de marxar cap a Langtang, Helambu i Gosaikun us deixo dues persones amb dos mons:
L'Anuwar i en Deepa.

A la tornada, sigui quan sigui, sigui quan hagi de ser. Us explicare noves aventures i noves histories personals. Gaudiu dels vostres dies!

Cuideu-vos.

divendres, 7 de desembre del 2012

Un conte per la llibertat

 Avui us deixo un conte. Nou es meu, es dels grans:
 
Breu conte, en tres actes,
sobre la Doctrina Felip Puig de (in)Seguretat Nacional,
fet a quatre mans entre August Gil Matamala i David Fernàndez.
I amb especial dedicació a Ester Quintana.

Bon profit. Salut i llibertat.
----
Hi ha dret(es)
A Felip Puig en el dia de la Constitució...
 
Improbable epíleg impossible,
en tres actes, a propòsit de
"No hi ha dret", de Jaume Asens i Gerardo Pisarello

“Per als oprimits, l’estat d’excepció és la regla” | Walter Benjamin
[Inici]
L’advocat i l’activista es truquen i es convoquen. Un cop més. A la plaça George Orwell de Barcelona. A les dotze en punt. Els cal xerrar urgentment sobre la deriva lliberticida, l’auge de les desigualtats i la pèrdua constant de drets socials. Volen seguir debatent sobre com respondre a l’excepcionalitat economicofinancera, politicosocial i tecnicojurídica dels nostres dies. Cercar respostes, potser les de sempre, a preguntes que són d’antic. I que fondegen encara en una condició humana capaç del terrible i del sublim. Avui, ara, aquí.
Per això se citen. En una primera paradoxa: per abordar els rigors del control social modern es retroben a la mateixa plaça on es va instal·lar la primera càmera de videovigilància de la ciutat. George Orwell. 1984. Barcelona. 2012. Hemisferi nord: perifèria del centre de la UE de les dues velocitats i una sola policia. Són les dotze ben tocades i l’advocat, bregat en totes les lluites i quasi totes les derrotes, arriba abans. L’activista, despistat habitual mentre recompta els sense sostre que habiten les cantonades de Ciutat Vella, ho fa amb lleuger retard. Invariablement.

El cambrer, potser sense contracte i aliè als dubtes convocats, els atén a la terrassa. Rumien i concorre el primer interrogant a resoldre:
—Per la llibertat, què és millor, til·la o cafè?
L’advocat respon til·la, que el combat és llarg i cal reflexionar la fondària del pou sense fons on ens han (mal)ficat. L’activista demana un tallat: cal mantenir la tensió emancipadora cafeïnitzada. Til·la i cafè, doncs. A les dotze tocades. I tots dos porten sota el braç el mateix llibre: aquest mateix.
—I van 26: acaba d’arribar la vint-i-sisena reforma del Codi Penal, i Rubalcaba s’enorgulleix de tenir la legislació més dura de la UE i el major nombre de presos; anem enlloc? —arrenca l’advocat, que coneix tots els rostres de la dictacràcia i la democradura—. I encara alarma La Vanguardia que els delinqüents entren per una porta i surten per una altra.
—No em puc creure que Can Godó abordi el cas Millet des d’aquesta perspectiva.
—No t’equivoquis. Parlen dels pobres. Millet entra i surt per la mateixa porta. Sempre. Justícia de classe —escateix l’advocat—. I és que parlem molt del dret penal d’enemic i oblidem sovint el seu revers: el dret penal d’amic. L’altar de la impunitat. De Millet a Urdangarin o Lehman Brothers passant pels GAL, fins a arribar a la guerra d’espoli i mentides d’un Iraq reconquerit i devastat alhora.
—Aleshores, què ens passa? —indaga l’activista en la memòria de l’advocat—. Què ha passat? On arrela el nostre consentiment quotidià i aquesta inèrcia devastadora?
—En lògica històrica, hem perdut consistència, consciència, constància i fortalesa. Hem assumit i interioritzat la impunitat més classista. Ens han invertit la realitat, capgirat les pors, alterat els riscos. Hem abandonat l’orgull de pensar.
—Potser per això Felip Puig ha anunciat que “anirà més enllà de la llei” en la lluita contra la dissidència.
—Perversament sublim. El responsable de fer complir la llei anunciant que la vulnerarà. Es pot resumir millor? —es pregunta l’advocat.
—Fa anys ho vas reblar: “primer van inventar-se el terrorista desarmat i acabaran per inventar-se el terrorista pacifista”. Però mira el nou govern Rajoy: un traficant d’armes a Defensa, un gàngster financer a Economia i un de l’Opus Dei a Interior.
—Unidad de mercado en lo policial —conclou el jurista.
—I el primer que han fet és tirar pel dret. Pel dret: mil reformes anunciades.
—Digue’m per a qui legisles i et diré qui ets —ironitza l’advocat.
El diàleg s’endinsa aleshores en els amagatalls de la cultura dominant de la por. Aborden les preocupacions i fan repàs d’una època. Una època on la demolició controlada del garantisme constitucional de postguerra i el desmantellament del miniestat del benestar ha acabat generant resistències singulars, complicitats particulars, sinergies comunes i curioses. Temps a contrapèl on juristes progressistes, que conceben el Dret com un estri no neutral que també pot ser transformador i democratitzador, han caminat al costat dels mil dubtes dels moviments socials alternatius. Els primers confien en la seva capacitat alliberadora; els segons, que en reben els cops, sempre l’havien mirat amb imprudent recel. Els uns i els altres, però, s’han retrobat i reconegut en els mateixos maldecaps i les mateixes preguntes irresoltes. Malgrat tot, els ha unit el Dret: els drets. En uns temps recents, convulsos i complexos, densos i espessos, on la dissidència ha après a escoltar com concorrien contra ella les tres cultures penals més regressives del segle xx. El dret penal de l’enemic confegit per Carl Schmitt; les doctrines de seguretat nacional –l’enemic és a l’interior; i la tolerància zero, traduïda a casa nostra en la patriot act urbana que són les higienistes ordenances del civisme. Temps de doble llenguatge, doble moral i doble economia on el poder –cèntric, centrat, centrista– expandeix l’ombra de la sospita i defineix com a terrorista quasi tot, menys les seves pràctiques.

[Nus]
La vida, però, sempre continua. I a la plaça George Orwell també. Quan una barba inconfusible entra pel carrer Escudellers. La barba mira amb lupa, desxifra i descodifica com tres agents de la guàrdia urbana decomissen el material d’un top manta. 
Karl Marx sospira, es grata el cap, arrufa el nas i pren posicions a la conversa.
—Que lent que és el canvi social i com perdura la plusvàlua —etziba cansat.
—Per la llibertat, cafè o til·la? —el convida el jurista, provant d’animar-lo.
—Un cigaló de til·la i cafè: tesi, antítesi i síntesi. Us escoltava de lluny. I, en veritat veritable, us haig de dir que el Dret és la continuació de la guerra de classes per altres mitjans. L’expressió del domini d’unes sobre les altres.
—D’això enraonàvem. I no ens n’acabàvem de sortir. O sí —li respon l’advocat.
—És el gran saqueig de la gran deriva. Quan mai tan pocs havien robat tant, en tan poc temps, a tants. Ves. Mantenir un sistema tan injust i cada cop més desigual requereix, superestructuralment, d’elevades dosis de propaganda, silencis i violències: simbòliques, declarades o efectives. El Dret esdevingut arma: ordre i disciplina per la seguretat dels negocis. I els turistes, pel que veig, ben tranquils.
Abans que acabi, una veu, a manera de corus grec, irromp de sobte i a raig: 
—Un moment, un moment! Que sempre hi ha cinc dificultats per dir la veritat.
L’advocat, expert a mantenir la calma, fita serè però sorprès com Bertolt Brecht, des de la taula del darrere, evoca el seu text universal. El dramaturg alemany enfila la reflexió:
—Cinc que en són cinc. El valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la, la responsabilitat d’explicar-la, l’encert de trobar els codis i l’ús de canals adients per saber difondre-la. Tal com fan en Jaume i en Gerardo. Perquè clar: de què serveix dir la veritat sobre el feixisme que sempre es condemna si no es diu res sobre el capitalisme que l’origina?
—La memòria sempre és el millor antídot i el feixisme és la fase histèrica del capitalisme —esbossa l’advocat—, i molt em temo que hi ha molt d’histèric en l’actual correlació de forces del poder.
Tothom emmudeix. L’activista anava a respondre, però no té les paraules exactes i a més ha fitat, atònit del tot, com una mà alça el dit mentre demana pas. És la veu d’Hannah Arendt:
—Assumim-ho com abans millor. La metàfora global és Guantánamo. Se sap quan la van obrir, però no quan la tancaran. Se sap com ha començat tot plegat, però no com acabarà. La doctrina, avui, és la del xoc; l’idioma, el de la por; i el codi disciplinari de l’amo, Guantánamo. Metàfora universal arreu del no-lloc, del no-dret, de les no-persones. Quants Guantánamos hi ha en el món actual?
—Incomptables i arreu, un en cada cantonada: l’excepció s’expandeix en tots els àmbits —intercedeix Marx.
I enmig del carrer, allà on tot comença i acaba sempre, els dubtes es van autoconvocant i arrenca, improvisadament, una assemblea de generació espontània. Una família desnonada s’atansa; cinc okupes i sis top mantes, també. Des del carrer Avinyó, arriben quatre activistes de les consultes sobiranistes i des d’Escudellers entren en bloc una desena d’indignats del 15M. Fins i tot, barroerament, Baltasar Garzón prova d’apropar-se a l’assemblea, però Martxelo Otamendi –que ha arribat en bicicleta– li aclareix que no es pot pas estar en missa i repicant.
I passa que passa que, en un tres i no res, la sobtada trobada ja supera les 20 persones. Màxim legal establert per la llei per fer una manifestació no comunicada. I les alarmes salten. Arreu.
[Desenllaç]
En un previsible final, tot es precipita: llums, càmera i acció. Comença l’espectacle de la reapropiació. L’escena, invariablement, acaba com sempre. Quan arriben dues furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, la càmera de la plaça George Orwell enregistra fa estona fins a la darrera neurona dels concentrats. Soroll reconeixible: un cop de porta corredissa rere el qual baixa un caporal invocant la 1/92 de Seguretat Ciutadana. Ritual de lletania habitual: manifestació no comunicada.
—Identifiquin-se primer. Dissolguin-se després.
L’advocat prova d’intercedir, en una incursió de la millor defensa pel lateral esquerre:
—Bon dia. Identifiqui’s també vostè. Identifiquem-nos. 
Espases en alça, la lògica de la defensa dels drets, del Dret, acaba d’irrompre en la realitat. Drets contra Dret. I davant la inòpia i un silenci més que estricte, l’advocat recorre a l’autodefensa per inquirir si el mur és franquejable:
—Qui és el responsable de l’operatiu? —furga el jurista.
—Carl Schmitt —adverteix el caporal autonòmic del regne d’Espanya.
—Comencem bé. Doncs l’últim que apagui el llum —sospira l’advocat.
I el llum, certament, es comença a apagar en el temps del capitalisme senil. Tot passa de pressa, quasi incomprensiblement, com la (ir)realitat dels nostres dies. Disrupció. Tumult. Tensió. Incomprensió. En fraccions de segon, Hannah Arendt és reduïda per quatre agents mentre crida quelcom sobre els orígens del totalitarisme. Marx, indignat per escorcollat, crida que això és un atropellament a la dialèctica i malda que la història es repeteix. L’advocat cita les sagrades escriptures per insistir endebades a requerir el número de placa. Martxelo Otamendi addueix la seva condició de periodista, resposta amb un categòric: “doncs encara pitjor!”. L’activista, desbordat però encara insubmís, prova de convocar una immediata concentració de solidaritat. Ho fa via twitter amb el seu smartphone, però una mà gens innocent l’hi pren. Ja se sap: les mans de qui ens ataquen es veuen, les cares de qui ho ordenen s’amaguen. Temps de vampirs, de mercats, de rescats. De fraus polítics i estafes econòmiques.
L’activista, en un darrer gest impotent, calla. S’asseu a terra. I blandeix el present llibre a manera de pancarta. Dues mans més l’hi prenen de cop. El caporal, neuròticament frenètic, fureteja les pàgines compulsivament.
—Això què és? —li etziba nerviós el policia.
—“No hi ha dret”.
—No provoqui més, vailet. O el denuncio per desobediència. Això què és? —crida.
—“No hi ha dret”, de Jaume Asens i Gerardo Pisarello.
—Denunciat queda.
—No hi ha dret.
I es fa un nou, ben vell, silenci. El caporal treu fum. Remena el llibre. Però dubta. Té ISBN. Aparentment revesteix legalitat formal. Truca pel walkie-talkie al centre de coordinació i demana pel comandament Schmitt, per requerir si el llibre pot ser constitutiu de múltiples delictes.
—Legal no ho sé. Sospitós segur. Perillós de totes totes. Segurament és competència especial de l’Audiència Nacional, que per això la vam inventar —se sent pel walkie.
El caporal informa que el llibre queda requisat i l’advocat reclama que, si ha de ser així, li raoni la base jurídica i expedeixi una acta de decomís. El caporal s’hi nega a totes dues coses.
—Absolutament excepcional —constata l’advocat.
—El llibre? —li reclama Carl Schmitt pel so del walkie, que ha quedat obert.
—No, vostè i l’estat d’excepció permanent de les coses que va parir. I el llibre, per descomptat. És un llibre resilient: explica el que passa i per què passa i com reconèixer-nos-hi i resistir-nos-hi. Explica, de fet, això mateix que ara passa aquí. Que pel poder la realitat ja és el pitjor delicte.
El caporal gesticula i rebufa. Comunica a l’activista que queda detingut conjuntament amb el llibre. De reüll, amenaça l’advocat que si no calla en temps de silencis també l’arrestarà per apologia del pensament en l’espai públic. L’activista, a terra, opta per posar-se a cantar “Grândola Vila Morena”. 
—Vostè, dret! —li ordena el caporal.
—Ha dit Dret o dret?
—No comencem de nou! —ordena, dretanitzat, el policia.
—Han començat vostès —conclou l’advocat. Tot just abans de ser detingut.
I aleshores sí. Es fa el silenci. El carrer queda buit. I arriba la pau social i la glòria monetària. I s’apaga el llum. I s’encenen les sirenes. I marxen les furgonetes. 
August Gil Matamala i David Fernàndez

dimecres, 5 de desembre del 2012

Ram Sharang Tamang.

Avui us presento una historia una micam es alegre que la del darrer dia, es la historia de vida d'en Ram, el fill gran d'una familia Tamang. Espero que es agradi!

Enllac: http://unapersonaunmon.blogspot.com/2012/12/sort-i-emprenedoria-la-jungla-economica.html

dilluns, 3 de desembre del 2012

Diari de desembre

1 de desembre
Abans d'ahir vaig llevar-me d'horeta sense rumb. Vaig escriure i vaig estar pensant com tirar endavant les idees que em volten desendrecades pel cap. Vaig esmorzar en un garito arros premsat, torrat i amb sucre (ciura). Des que estava a Goli Gompa que no ho menjava. Delicios! Un cop tretes les lleganyes, carregades les piles i escalfat el cos vaig enfilar a caminar a un poble a 5 km de Katmandu: Kirtipur.

El cami acompanyava el riu els primers kilometres i realment era un espectacle. Anomenar bruticia a la quantitat de residuus que s'acumulen en aquest riu es poc. Realment el Bagmati necessita un projecte medioambiental, pero un projecte multimilionari i amb la voluntat del govern i la gent. Quelcom inavastable per a mi. No nomes necessita un canvi per a retornar la transparencia a una aigua que passaria per coca cola i per recuperar la vegetacio d'entre els plastic de la vora del riu, la necessitat es quelcom mes que l'estetica del lloc: es salut. Doncs el seus habitant utilitzen l'aigua marro per netejar roba, estris, netejar-se ells, cuinar etc...

Arribat a Kirkipur -recomanacio de companys d'habita- passejava mossegant una poma. Es maco, pero es un poble mes de tants de la vall de Katmandu. Comencen a deixar de sorprendre'm tot i lo macos que son. Pur estil newar i gent feinejant als carrers: netejant-se o fent el seu ofici.

Ebanisteria als carrers de Bangamauti.
Despres vaig enfilar caminant fins a Chobar, recomanat per la guia. De cami vaig creuar turons plens d'espais amb families i families fent pic-nic. Es molt tipic dels dissabtes (dia festiu) anar al camp i dinar, ballar, descansar... Chobar patia del mateix que Kirtipur, cap especialitat. A prop i hi ha el cano (Garganta) de Chobar, amb la seva llegenda, pero que la industria minera ha destrossat per avastir Katmandu de material de construccio.

Ballant de festival amb mes pur estil Bollybood!
I ja per acabar la ruta, vaig continuar allunyant-me de Katmandu a peu fins a Bungamati. Aquest poble si que es especialment maco. A part dels temples i els carrerons classics, Bungamati gaudeix de ser lliure de transit, per tant la vida al carrer s'intensifica. Esta ple de gent assecant el gra, rentant-se, fent talles de fusta... A mes no hi ha turistes. Els unic turistes que vaig trobar van resultar ser la Veronica (una coneguda itaiana) amb uns amics. Vam compartir la visita a aquest llogaret. Ens van convidar a ballar en una de les escandaloses zones de pic-nic, molt divertit! I vam sopar junts a Boudha, a la teulada d'un conegut restaurant. 






Aixi que en resum, si heu de venir us recomano i molt Bungamati. Que us perdeu pels seus carrerons i patis amagats i que parleu amb l'encantadora gent local.

2 de desembre
Fent el te de llet per treure'ns les lleganyes.
Ahir vaig llevar-me i vaig esmorzar un te amb galetes a la fresca matinera que ventila el carrer. No pas sol,  amb els nens del dissolvent. Els veig cada dia i hi ha tres que tenen dotze anys i parlem sovint. Despres vaig anar de visita a en Deepa, que te la filla a l’hospital. La seva filla (de la que he oblidat el nom) va ser operada fa dos dies del cor i com es normal estava cansadeta. Tant la historia d’en Deepa com dels nens del carrer (en Ram, en Biber i en Lamsir) us les explicare al bloc d’una persona un mon.

Despres vaig anar a compartir les idees que voletegen com ocells bojos pel meu cap amb la Yolanda, que coordina l’ONG be human aqui al Nepal. Va estar d’allo mes interessant, m’ha passat contactes i vam parlar de coses aleatories pero que quan en el cami de retorn a Thamel les paia m’he adonat que em son molt utils. Vaig dinar amb en Dani i la Carmen, una noia italiana. I m’han parlat de les seves corrents de meditacio, totes dues de l’escola tibetana.

A l’entrada de Thamel vaig trobar com de costum els tres perles del dissolvent. Anaven mig despilotats perque s’havien mullat i posaven a assecar la roba. He aconseguit que un d’ells hem dones la bossa de llet d’on aspirava el dissolvent, i sense donar-li res a canvi! Encara em fa content, es un petit pas! (diminut ho se, pero que m’ha emocionat) I just abans d’arribar al meu camp base vaig fer un te amb llet (un dels quatre del dia!) amb l’Anuwar, que diu que el turisme baixa i com no fa negoci avanca el retorn a la India, a veure la famila.

3 de desembre
De celebracio a Kumari House!
I avui he tornat a fer un te a la cantonada amb els nens del carrer i a mig mati he quedat amb en Pasang per compartir plans de futur i saber mes sobre la seva apassionant historia de vida. Hem dinat un delicios menjar que ha cuinat sa mare i ens hem acomiadat fins a noticies de SOSHimalaya. Dema tindrem conclusions! Despres de visitar en Kami he anat a Kumari House a celebrar que m'han arxivat el cas. Les he convidat a entrepa de nocilla de tres pisos! He compartit la tarda de passeig amb en Toni i despres he cuinat amb l'encantadora Maya. Les nenes arribaven d'estudiar en degoteig i m'ensenyaven nepali i bromejaven dient-me oncle! He sopat amb elles i he fet retirada cap a Thamel, on passare la meva darrera nit d'incerta espera. Dema un nou horitzo se'm presenta. Ja us el descriure!

Vosaltres com esteu? Que feu? Expliqueu expliqueu!

Nova actualitzacio a un mon una persona.

A una persona un mon avui parlo de les insaciables victimes guerreres i perdedores de la jungla urbana de Katmandu. Us presento un parell de cares brutes, cors interessats i cervells destrossats a cop de dissolvent.

Coneixeu una miqueta en Lamsir i en Ram.

dissabte, 1 de desembre del 2012

La bona nova i la presentacio del nou bloc.

Bon dia!
A Catalunya i les espanyes encara dormiu, pero aqui m'he llevat mes lleuger que de costum: ja no tinc carrecs pendents, han arxivat el meu cas. Estic segur que no ha estat perque el jutge ha valorat que jo el que feia era lluitar per un futur i expressar de la manera mes visual la meva rabia contra aquest sistema. Estic segur que ha estat per la bona feina de la meva advocada, la Montserrat Salvador, perque continuo tenint una flor al cul i per alguna estratagema politica o mandra judicial. Siguin els motius que siguin, ja no estic pendent de judici. Aixi que si ja em sentia lliure com a persona, avui tambe m'hi sento com a ciutada.

No es per celebrar-ho, es casualitat, pero avui estreno un segon bloc. Un "subbloc" del que li prevec una mort propera pero que ara em ve de gust tirar endavant. Es un bloc que explicara histories de persones que em creuo en el viatge. Histories fosques, alegres, d'esperanca i de desesperacio. De tot hi ha a la vinya del senyor, que diria un bon cristia.Les actualitzacions del bloc les enllacare sempre al bloc principal, per tal de recollir tots els meus escrits en un sol espai i per a que ningu es torni boig revisant blocs.

Si he de furgar a la vida de les persones, allo que es una mica mes noble es destapar-me jo una mica, aixi que us deixo amb la meva presentacio.

Enllac: http://unapersonaunmon.blogspot.com/

dijous, 29 de novembre del 2012

Vora Katmandu.

El dia 24 vaig arribar a Nagarkot caminant des de Bakhtapur, on havia anat a esmorzar amb en Basu, que viu a un tir de pedra d’aquest poble precios. Nagarkot en sit e poc mes que l’entorn. Vaig dormir en un lloc molt petit, barat i familiar i el 25 em vaig llevar ben d’hora per veure sortir el sol amb l’Himalaia de d’escenari. Tot i els meus patiments per un munt de nuvols que amenacaven d’irrompre en l’espectacle, va ser una albada preciosa. Crec que res es comparable a estar al mateix Himalaia quan surt el sol pero hi havia una panoramica prou maca i el sol s’ha lluit com cada mati quan es lleva.

Despres vaig fer cami cap a Banepa, on vaig esmorzar visitant un petit pati de temples i vaig continuar gastant sola de sabata cap a Panauti. Panauti es maco, te dos patis de temples vora la confluencia de dos rius. La llegenda diu que son tres, un d’invisible. Es una llegenda al mes pur estil telenovel.la: amor, infidelitat, venjanca i perdo. He de destacar la bellesa de les dones d’aquests pobles, trobo que son les dones mes maques que he vist a tot el Nepal! No se si deu ser casualitat del dia, l’etnia newar o que aquella part de la vall te un aire especial, pero recordo deixar-me sorprendre per uns somriures i unes mirades precioses!

Despres de dos dies a Katmandu de visites i papers, vaig a anar a dormir a casa d’en Basu. Viu a 4km de Bakhtapur en una casa tipica nepali rodejada de camps, amb dues vaques. Es una casa preciosa. La seva mare ens va cuinar el sopar i l’esmorzar i estava delicios! Vaig aterrar a Dulikhel extranyament cansat, doncs havia dormit be i no havia caminat. Vaig deixar-me perdre pels encantadors carrers del poble, que mantenen l’encant de l’antiguitat tant en les seves facanes, com en els costums de les seves gents. 

Vaig dormir en un lloc maquissim, baratissim i amb gent encantadora als afores de Dulikhlel. Una Ghest House (casa de convidats) que encara estava per acabar, pero que el seu propietari (que ja us en parlare d’ell mes endavant) construeix a mesura que estalvia. M’han tractat com un rei amb un continuu de tes, amabilitat i somriures.  Vam estar mirant la posta de sol des de la teulada amb unes llimonades calentes, amb l’Himalaia de fons canviant de blanc a rosa abans de deixar-se il.luminar per la lluna plena que hi havia ahir. Idilica l’escena. 

El dia seguent (29N) vaig fer cami a Panauti passant per Namobudha, que dormia la ressaca de la festa de la lluna plena de la nit anterior. La historia explica que el princep Namobudha va donar-se com a aliment a una tigressa sense forces per a que aquesta pogues alimentar els seus cadells recent nascuts. Amb aquest acte desinteressat va guanyar-se la iluminacio i un boci de cel. 

El cami estava esquitxat de pobles tradicionals preciosos amb les seves gents fent la seva rutina al camp, estent la roba, assecant el gra… genial. Igual que em va sorprendre les noies maques de l’altre dia, en aquest trajecte em cal destacar la quantitat d’homes beguts que hem vaig creuar. Poder continuaven a festa del dia anterior. 

El cami ha estat una oportunitat per pensar em reflexions sobre mi i sobre que vull per als propers dies. O mesos. Quant s’acabi de decidr, ja ho sabreu! I vosaltres com esteu? Com va l’entrada del fred? Com s’apropen aquestes festes nadalenques? Com va la ressaca post electoral? Quins esbocos teniu per a l’any que entra? Ja direu gent, jo tambe vull saber de vosaltres! Us deixo unes imatges d'aquesta volta per la part nordest de la vall! Fins a la propera!

La roba impecable al sol. El dia a dia inclou la neteja!


En Basu cuinant uns vegetals. Fixeu-vos en el ganivet tradicional nepali que te: te una fusta que trepitja amb el peu per fixar la navalla amb aquesta extranya forma. Tambe us podeu fixar amb la cuineta de foc a terra.

Fent un te matiner amb en Basu, al porxo de ca seu.

La precisoa casa d'en Basu i sons pares.

Exacte, nomes es obligatori el casc pel conductor!

Un carrer de cases tipiques newar, a Dulhikhel.

Una estatua de Buda a Dulhikhkel. Esta a una muntanya propera i fa 5 metres. Es veu des de gairebe tot el poble.

Surt el sol a Dulhikhel i s'engega la rutina del poble. Canta el gall.

Decoracions als pobles amb flors, fulles i altres elements de la natura.

Els camps inundats per l'arros, amb els pallers del gra recolit recentment.

Petits pallers record de la recent collita.



Temples a la vora del riu, a Panauti. Entre els dos temples uns nois es renten i rentens les seves robes. 

La lluna plena ilumina en Ram (propietari d'onvaig dormir) i l'estructura  de bambu dels gronxador del festival de fa un mes.

L'estructura enorme del gronxador i darrere el sol llevant-se.