El cambrer, potser sense contracte i
aliè als dubtes convocats, els atén a la terrassa. Rumien i concorre el
primer interrogant a resoldre:
—Per la llibertat, què és millor, til·la o cafè?
L’advocat respon til·la, que el combat
és llarg i cal reflexionar la fondària del pou sense fons on ens han
(mal)ficat. L’activista demana un tallat: cal mantenir la tensió
emancipadora cafeïnitzada. Til·la i cafè, doncs. A les dotze tocades. I
tots dos porten sota el braç el mateix llibre: aquest mateix.
—I
van 26: acaba d’arribar la vint-i-sisena reforma del Codi Penal, i
Rubalcaba s’enorgulleix de tenir la legislació més dura de la UE i el
major nombre de presos; anem enlloc? —arrenca l’advocat, que coneix tots
els rostres de la dictacràcia i la democradura—. I encara alarma La
Vanguardia que els delinqüents entren per una porta i surten per una
altra.
—No em puc creure que Can Godó abordi el cas Millet des d’aquesta perspectiva.
—No
t’equivoquis. Parlen dels pobres. Millet entra i surt per la mateixa
porta. Sempre. Justícia de classe —escateix l’advocat—. I és que parlem
molt del dret penal d’enemic i oblidem sovint el seu revers: el dret
penal d’amic. L’altar de la impunitat. De Millet a Urdangarin o Lehman
Brothers passant pels GAL, fins a arribar a la guerra d’espoli i
mentides d’un Iraq reconquerit i devastat alhora.
—Aleshores,
què ens passa? —indaga l’activista en la memòria de l’advocat—. Què ha
passat? On arrela el nostre consentiment quotidià i aquesta inèrcia
devastadora?
—En
lògica històrica, hem perdut consistència, consciència, constància i
fortalesa. Hem assumit i interioritzat la impunitat més classista. Ens
han invertit la realitat, capgirat les pors, alterat els riscos. Hem
abandonat l’orgull de pensar.
—Potser per això Felip Puig ha anunciat que “anirà més enllà de la llei” en la lluita contra la dissidència.
—Perversament
sublim. El responsable de fer complir la llei anunciant que la
vulnerarà. Es pot resumir millor? —es pregunta l’advocat.
—Fa
anys ho vas reblar: “primer van inventar-se el terrorista desarmat i
acabaran per inventar-se el terrorista pacifista”. Però mira el nou
govern Rajoy: un traficant d’armes a Defensa, un gàngster financer a
Economia i un de l’Opus Dei a Interior.
—Unidad de mercado en lo policial —conclou el jurista.
—I el primer que han fet és tirar pel dret. Pel dret: mil reformes anunciades.
—Digue’m per a qui legisles i et diré qui ets —ironitza l’advocat.
El diàleg s’endinsa aleshores en els
amagatalls de la cultura dominant de la por. Aborden les preocupacions i
fan repàs d’una època. Una època on la demolició controlada del
garantisme constitucional de postguerra i el desmantellament del
miniestat del benestar ha acabat generant resistències singulars,
complicitats particulars, sinergies comunes i curioses. Temps a
contrapèl on juristes progressistes, que conceben el Dret com un estri
no neutral que també pot ser transformador i democratitzador, han
caminat al costat dels mil dubtes dels moviments socials alternatius.
Els primers confien en la seva capacitat alliberadora; els segons, que
en reben els cops, sempre l’havien mirat amb imprudent recel. Els uns i
els altres, però, s’han retrobat i reconegut en els mateixos maldecaps i
les mateixes preguntes irresoltes. Malgrat tot, els ha unit el Dret:
els drets. En uns temps recents, convulsos i complexos, densos i
espessos, on la dissidència ha après a escoltar com concorrien contra
ella les tres cultures penals més regressives del segle xx. El dret
penal de l’enemic confegit per Carl Schmitt; les doctrines de seguretat
nacional –l’enemic és a l’interior; i la tolerància zero, traduïda a
casa nostra en la patriot act urbana que són les higienistes ordenances
del civisme. Temps de doble llenguatge, doble moral i doble economia on
el poder –cèntric, centrat, centrista– expandeix l’ombra de la sospita i
defineix com a terrorista quasi tot, menys les seves pràctiques.
[Nus]
La vida, però, sempre continua. I a la
plaça George Orwell també. Quan una barba inconfusible entra pel carrer
Escudellers. La barba mira amb lupa, desxifra i descodifica com tres
agents de la guàrdia urbana decomissen el material d’un top manta.
Karl Marx sospira, es grata el cap, arrufa el nas i pren posicions a la conversa.
—Que lent que és el canvi social i com perdura la plusvàlua —etziba cansat.
—Per la llibertat, cafè o til·la? —el convida el jurista, provant d’animar-lo.
—Un
cigaló de til·la i cafè: tesi, antítesi i síntesi. Us escoltava de
lluny. I, en veritat veritable, us haig de dir que el Dret és la
continuació de la guerra de classes per altres mitjans. L’expressió del
domini d’unes sobre les altres.
—D’això enraonàvem. I no ens n’acabàvem de sortir. O sí —li respon l’advocat.
—És
el gran saqueig de la gran deriva. Quan mai tan pocs havien robat tant,
en tan poc temps, a tants. Ves. Mantenir un sistema tan injust i cada
cop més desigual requereix, superestructuralment, d’elevades dosis de
propaganda, silencis i violències: simbòliques, declarades o efectives.
El Dret esdevingut arma: ordre i disciplina per la seguretat dels
negocis. I els turistes, pel que veig, ben tranquils.
Abans que acabi, una veu, a manera de corus grec, irromp de sobte i a raig:
—Un moment, un moment! Que sempre hi ha cinc dificultats per dir la veritat.
L’advocat, expert a mantenir la calma,
fita serè però sorprès com Bertolt Brecht, des de la taula del darrere,
evoca el seu text universal. El dramaturg alemany enfila la reflexió:
—Cinc
que en són cinc. El valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la, la
responsabilitat d’explicar-la, l’encert de trobar els codis i l’ús de
canals adients per saber difondre-la. Tal com fan en Jaume i en Gerardo.
Perquè clar: de què serveix dir la veritat sobre el feixisme que sempre
es condemna si no es diu res sobre el capitalisme que l’origina?
—La
memòria sempre és el millor antídot i el feixisme és la fase histèrica
del capitalisme —esbossa l’advocat—, i molt em temo que hi ha molt
d’histèric en l’actual correlació de forces del poder.
Tothom emmudeix. L’activista anava a
respondre, però no té les paraules exactes i a més ha fitat, atònit del
tot, com una mà alça el dit mentre demana pas. És la veu d’Hannah
Arendt:
—Assumim-ho
com abans millor. La metàfora global és Guantánamo. Se sap quan la van
obrir, però no quan la tancaran. Se sap com ha començat tot plegat, però
no com acabarà. La doctrina, avui, és la del xoc; l’idioma, el de la
por; i el codi disciplinari de l’amo, Guantánamo. Metàfora universal
arreu del no-lloc, del no-dret, de les no-persones. Quants Guantánamos
hi ha en el món actual?
—Incomptables i arreu, un en cada cantonada: l’excepció s’expandeix en tots els àmbits —intercedeix Marx.
I enmig del carrer, allà on tot comença i
acaba sempre, els dubtes es van autoconvocant i arrenca,
improvisadament, una assemblea de generació espontània. Una família
desnonada s’atansa; cinc okupes i sis top mantes, també. Des del carrer
Avinyó, arriben quatre activistes de les consultes sobiranistes i des
d’Escudellers entren en bloc una desena d’indignats del 15M. Fins i tot,
barroerament, Baltasar Garzón prova d’apropar-se a l’assemblea, però
Martxelo Otamendi –que ha arribat en bicicleta– li aclareix que no es
pot pas estar en missa i repicant.
I passa que passa que, en un tres i no
res, la sobtada trobada ja supera les 20 persones. Màxim legal establert
per la llei per fer una manifestació no comunicada. I les alarmes
salten. Arreu.
[Desenllaç]
En un previsible final, tot es
precipita: llums, càmera i acció. Comença l’espectacle de la
reapropiació. L’escena, invariablement, acaba com sempre. Quan arriben
dues furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, la càmera de
la plaça George Orwell enregistra fa estona fins a la darrera neurona
dels concentrats. Soroll reconeixible: un cop de porta corredissa rere
el qual baixa un caporal invocant la 1/92 de Seguretat Ciutadana. Ritual
de lletania habitual: manifestació no comunicada.
—Identifiquin-se primer. Dissolguin-se després.
L’advocat prova d’intercedir, en una incursió de la millor defensa pel lateral esquerre:
—Bon dia. Identifiqui’s també vostè. Identifiquem-nos.
Espases en alça, la lògica de la defensa
dels drets, del Dret, acaba d’irrompre en la realitat. Drets contra
Dret. I davant la inòpia i un silenci més que estricte, l’advocat
recorre a l’autodefensa per inquirir si el mur és franquejable:
—Qui és el responsable de l’operatiu? —furga el jurista.
—Carl Schmitt —adverteix el caporal autonòmic del regne d’Espanya.
—Comencem bé. Doncs l’últim que apagui el llum —sospira l’advocat.
I el llum, certament, es comença a
apagar en el temps del capitalisme senil. Tot passa de pressa, quasi
incomprensiblement, com la (ir)realitat dels nostres dies. Disrupció.
Tumult. Tensió. Incomprensió. En fraccions de segon, Hannah Arendt és
reduïda per quatre agents mentre crida quelcom sobre els orígens del
totalitarisme. Marx, indignat per escorcollat, crida que això és un
atropellament a la dialèctica i malda que la història es repeteix.
L’advocat cita les sagrades escriptures per insistir endebades a
requerir el número de placa. Martxelo Otamendi addueix la seva condició
de periodista, resposta amb un categòric: “doncs encara pitjor!”.
L’activista, desbordat però encara insubmís, prova de convocar una
immediata concentració de solidaritat. Ho fa via twitter amb el seu
smartphone, però una mà gens innocent l’hi pren. Ja se sap: les mans de
qui ens ataquen es veuen, les cares de qui ho ordenen s’amaguen. Temps
de vampirs, de mercats, de rescats. De fraus polítics i estafes
econòmiques.
L’activista, en un darrer gest impotent,
calla. S’asseu a terra. I blandeix el present llibre a manera de
pancarta. Dues mans més l’hi prenen de cop. El caporal, neuròticament
frenètic, fureteja les pàgines compulsivament.
—Això què és? —li etziba nerviós el policia.
—“No hi ha dret”.
—No provoqui més, vailet. O el denuncio per desobediència. Això què és? —crida.
—“No hi ha dret”, de Jaume Asens i Gerardo Pisarello.
—Denunciat queda.
—No hi ha dret.
I es fa un nou, ben vell, silenci. El
caporal treu fum. Remena el llibre. Però dubta. Té ISBN. Aparentment
revesteix legalitat formal. Truca pel walkie-talkie al centre de
coordinació i demana pel comandament Schmitt, per requerir si el llibre
pot ser constitutiu de múltiples delictes.
—Legal
no ho sé. Sospitós segur. Perillós de totes totes. Segurament és
competència especial de l’Audiència Nacional, que per això la vam
inventar —se sent pel walkie.
El caporal informa que el llibre queda
requisat i l’advocat reclama que, si ha de ser així, li raoni la base
jurídica i expedeixi una acta de decomís. El caporal s’hi nega a totes
dues coses.
—Absolutament excepcional —constata l’advocat.
—El llibre? —li reclama Carl Schmitt pel so del walkie, que ha quedat obert.
—No,
vostè i l’estat d’excepció permanent de les coses que va parir. I el
llibre, per descomptat. És un llibre resilient: explica el que passa i
per què passa i com reconèixer-nos-hi i resistir-nos-hi. Explica, de
fet, això mateix que ara passa aquí. Que pel poder la realitat ja és el
pitjor delicte.
El caporal gesticula i rebufa. Comunica a
l’activista que queda detingut conjuntament amb el llibre. De reüll,
amenaça l’advocat que si no calla en temps de silencis també l’arrestarà
per apologia del pensament en l’espai públic. L’activista, a terra,
opta per posar-se a cantar “Grândola Vila Morena”.
—Vostè, dret! —li ordena el caporal.
—Ha dit Dret o dret?
—No comencem de nou! —ordena, dretanitzat, el policia.
—Han començat vostès —conclou l’advocat. Tot just abans de ser detingut.
I aleshores sí. Es fa el silenci. El
carrer queda buit. I arriba la pau social i la glòria monetària. I
s’apaga el llum. I s’encenen les sirenes. I marxen les furgonetes.
August Gil Matamala i David Fernàndez