dijous, 27 de setembre del 2012

Indra Jatra i els micos de la meva teulada.

!Ara que no tinc molts amics (tot i que vaig coneixent genteta, per estones) i que tinc internet gratis on dormo em conecto mes sovint del que crec que em connectare la resta de dies. Acabo d'arribar de menjar unes galetes amb una canalla d'aqui, que m'han ensenyat un temple budista, les coses que s'han de fer i com s'han de fer quan hi ets a dins. Despres hem anat a veure petits temples hindus que ja estan de festa. Aqui hi ha una festivitat important ara: l'Indra Jatra, es preparen per l'aparicio anual de la Kumari, l'unica deesa vivent (una nena que encara no li ha vingut la regla) i he vist com ballaven disfressats, repartien beure gratis... i pels carrers feien muntanyes de vegetals amb un peix a sobre, molta gent passejava amb encens pels carrers, posaven espelmes a terra de molts carrers, els joves (nois) feien ballar un pal molt alt pintat de vermell i decorat amb banderoles per demostrar destresa (i es picaven a veure qui ho feia millor!) i la canalla construia unes piramides amb discos metalics amb una flama al cor (de la piramide). I hi havia ball de bastons a la placa principal, la Durbar Square! (La Merce Paepad ja m'ho va ensneyar en un video!)

Avui tambe he fet una descoberta: perque els micos es reuneixen a la nostra teulada de tant en tant. A veure si ho puc explicar clar... L'aigua de la nostra dutxa cau des d'un diposit per una aixeta a un sistema de filtratge. Aquest sistema de filtratge son tres planxes metal.liques amb forats als quatre vents a mode de colador. Aixo fa tres petites cascades a cada una amb l'aigua mes neta (o amb menys merda). Els micos prefereixen beure l'aigua del tercer filtre a la dels bassals de Katmandu. Aleshores ens dutxem amb aigua i una mica de babes de mico, que fan de xampu. Aixi estalviem aqui! La questio es dutxar-se amb la boca ben tancada!

A veure si abans de marxar cap a les muntanyes penjo alguna de les poques fotos que faig.
Fins a la propera!
Namaste
!



El viatge pren sentit a mesura que camino.

Avui he vist uns ratpenats de la parra. Son "red bats" m'ha dit un professor nepali (que he conegut), per si els voleu buscar. Tenen el tamany d'un gos mitjanet tirant a peti i dormien cap per avall en uns arbres. He vist volar un i mareta, el ,ateix batman a Katmandu! Amb el professor hem estat parlant de l apolitica del pais. Poder us en parlo un altre dia. A part d'aquest impressionants animalons, he vist mes miseria i tristesa que mai: avui he vist -una miqueta- la zona de barraques de cartro i teles. On viuen els intocables segons la peli -Hollybutera de Kathmandu, el espejo del cielo- i mentre caminava per la ciutat tambe he vist grupets de nens esnifant cola. Una de les cares amargues d'aquest pou de basura entre els que afloren temples i la gent ens movem com podem. He estat intentat fer algunes gestions pero vaig massa d'hora diuen, aixi que caldra tornar a dedicar un mati de gestions en aquest bullici de ciutat. 

El que vull compartir avui al bloc es part del meu escrit del diari d'ahir.

"He estat a l'habitacio amb en Michael, en Patrick i la... l'holandesa (no se com es diu). Parlavem del viatge de cadascu, hem saltat sense motiu aparent al sentit dels diners, els modus vivendi, les oportunitats, les possibilitats i la inercia ens ha tornat al viatge: als motius i al sentit. Jo, la veritat, he anat construint els perques del meu viatge a mesura que participava en la conversa amb el meu decadent angles (decadent per ser generos). Els hi parlava del condicionament que patim a la vida des del control social. I de la construccio adquirida culturalment de la percepcio del passat, el present i el futur. Vivim en el present pensant en els records: els lletjos ens infundeixen tristesa i el boncs, a partir del desig de reviure'ls, melancolia, tristesa al cap i a la fi.I tambe ocupem el present pensant en els plans de futur. Construim el futur pensant en les consequencies i aixo no ens permet exprimir el present al maxim. Tot i l'angles decadent i la filosofia barata han cabat dient que "it's interesting".

I just abans d'anar a dormir topo amb aquest text: (tradueixo del castella)
"Per a l'ego, el moment present gairebe no existeix. Nomes considera el passat i el futur. (...) [La ment] esta treballant per mantenir el passat viu, perque que seria sense el passat? I es projecta constant cap el futur per assegurar-se la supervivencia i buscar ella una sensacio d'alliberament i satisfaccio. Com si digues:<algun dia, quan hagi conseguit aixo, estare be.>" 

El text es del llibre Practicando el poder del ahora d'Eckart Tolle. Amb aquesta reflexio no vull dir que ens neguem el passat ni que no perseguim somnis o objectius. El que vull dir es que gaudim i intentenm ser felic en el cami de perseguir els nostres somnis i objectius, que el futur no ens cegui el present. I que la motxilla de l'experiencia ni ens pessi en exces per a deixar-nos viure l'Ara amb ganes.

En les propies societats es molt dificil trobar aixo (o per a mi ho es), perque tot ens recorda a coses i no filtrem l'experiencia dels records en exces i perque el futur te massa pes i condicionament en el nostre moment contemporani. Ni que tinguem una tarda lliure, sempre pensem en que dilluns hem de tornar a la rutina o en el treball que hem d'entregar a la uni perque ens hem de treure una carrera per cobrar mes. Aixo pensem enlloc de gaudir de la carrera, els treball i coneixements, o de l'estona lliure. Vivim immerses en estimuls per recordar el passat i obsessionades en els objectius i les consequencies, enlloc de deixar-ho en segon planol i gaudir del moment, del que s'esta fent i per aconseguir un obujectiu i un somni.

Si durant el viatge soc capac d'experimentar minimament aixo, recordare que puc fer-ho i el que sento. I poder, una miqueta, faig el que sento en cada moment sense desprendre'm de l'experiencia i de les consequencies, pero donant als moments i als desitjos el pes que els hi toca.

I als camarades histerics que es tranquilitzin, que ens quedaran actualitzacions per parlar de la miseria.
I per parlar de que veig o que faig en aquest viatge.

Namaste!

dimecres, 26 de setembre del 2012

Advertencia: al Nepal no hi ha accents. No me'ls deixo perque jo tambe estigui de retallades.

No tinc molt de temps, aixi que escriure algunes coses perque se que hi ha gent que vol saber que he arribat (be o malament)

Vaig arribar be despres de moltes hores de vol i esperes. El vol Londres-Delhi un luxe per a mi. Es veu que es lo normal en els vols llargs. Es el lloc ideal per un gandul o gandula: assegut amb tele propia. Vaig veure "Hunger Games", que l'havia comensat a veure abans de marxar i mira. 

Vaig arribar a l'habitaci'o compartida del Silver Hotel (sense cuques pero amb humitats que ens permeten estar fresquets) em va rebre l'Alba  amb un amic i em van ensenyar una miqueta la Plassa (no hi ha ce trencada!) Durbar -i com entrar gratis- amb tots els seus temples. A la nit vaig coneixer en Micael i avui hem anat al Temple dels Micos (que no recordo el nom), a la tarda he anat sol a  Pashupatinath, un temple al riu sagrat on es fan els funerals (molt impressionants: els fan un ritual de purificacio al riu i despres els cremen i llencen les cendres a l'aigua). Alla he conegut a l'Arnauld i hem anat a Boudha que es un lloc impressionant ple de tibetans refugiats. Al vespre he passejat sol i m'he fet amic d'uns nens i nenes de 8 i 9 anys i he quedat dema per compartir unes galetes amb ells i que mensenyin nepali. Per a mi es mes xungo que el basc! Acabo de sopar i ara vaig de retirada tot i ser les 21h. A prendre algo i veure que m'espera.

He vist porc senglars, centenars d'aguilers i micos, corbs, serps, policies, militars i moltes mes besties per la ciutat!

Estic desconcertat per engrescat!

Com veieu es una merda dactualitzacio, pero es que estic fent esperar!

Una abrassada!


dilluns, 24 de setembre del 2012

24S. Tot just acaba de començar.

Abans d'alçar el vol aixeco el puny i desitjo sort a les barricades. Guardeu-me un lloc per quan hagi tornat per continuar ventant aires de llibertat. Fico la mà a la butxaca i toco els meus cims, les corredisses i a vosaltres i regalo un somrís a l'aire pensant "sóc ric, quina sort dels altres!".

I volo per conèixer gent, per aprendre de més somriures. Perquè a la vida que ens condemna a lluitar també hi ha amor, alegria i llibertat.

A la Fera, a La Garriga i a Barna gaudiu del temps que us regalo de vacances que al meu retorn hauré enfortit les ales i fotrem canya a les terrasses, als carrers  i les muntanyes.

Ens sobren llàgrimes i ens faltes tu
Somrient lliure veient-me obrir les ales. 

Així és lleva Barcelona el 24 de setembre

dijous, 20 de setembre del 2012

Marxo.


“M’enlairo com un pardal
deixant el vèrtic reposar a terra
i quan menys era el meu pes
jo més pujava, més m’enfilava.
Se m’ha empetitit el jo
i el tot creixia entre els meus braços.
Se m’ha empetitit mon ànsia
de bracet amb ma ignorància ”
La  Troba Kun-Fú

El que més li agradava al Petit Príncep era mirar la posta de sol al costat de la seva rosa i el seu be sense capsa ni morrió, ara ja domesticat. Seure a descansar después de netejar els volcans -tant els actius com els inactius, mai se sap- era un dels plaers de la seva vida. Tenien converses molt interessants. De vegades el Petit Príncep els hi explicava coses del seu viatge, dels personatges que havia conegut de i com es sentia havent tornat amb l'ajuda de la serp. També omplien les postes amb discussions sobre els estels, debats sobre el sentit de les punxes de la rosa, sobre la vida o sobre el sentit de les vides i el rumb de les coses. Fins i tot sobre el paper del control social en el seu petit planeta, on vivien ell i la seva rosa amb l'amenaça constant de que un baobab els hi esmicolés el petit planeta.

Però feia setmanes que les postes de sol eren un monóleg de la rosa davant un Petit Príncep absent. La ment s’enlairava lluny, amb els pensaments en la boa que s'havia menjat un elefant, en el pilot, la guineu, el fanaler... Un cos present que servia de coixí per un be eternament petit i una presencia que feia server de distracció per una rosa egocèntrica i capritxosa però a la qual s'estimava molt.

Avui era el dia. Va aparèixer a la posta de sol amb la seva capa posada. La rosa eriçà les quatre espines empipada quan el Petit Príncep li digué que tornava a marxar. Qui la protegiria de l'amenaça dels baobabs? I dels tigres? I si el be passava gana i decidia cruspir-se-la?
-Tornaré abans no hagi brotat cap baobab, he revisat pam a pam el planeta. I si prefereixes et poso la campana de vidre, però jo confio en tu i que puguis protegir-te sola. Tens quatre espines ferotges i ets una rosa valenta.

Tot i que els compliments afalagaren la rosa, quan el Petit Príncep alçà el vol després de moltes explicacions,  la  rosa  dibuixava  unes  fulles  emprenyades.  Però  en  quant  es  perdé  de  vista entre els rajos d’aquella posta s'arrepentí de ser tan egoísta, de voler-lo per ella i per als seus capricis, i li desitjà sort. Es girà cap el be, que s'ho mirava tot amb cara extranya, i li etzivà “Tu, tanoca. Ara et toca pasturar ben a fons que cap baobab ens destrossi aquest fragment d'univers.”  El be continuava sense entendre gaire que passava, però va continuar fent la seva rutina. Pasturar.