Carta amb sorreta de platja, colors del Holi, aroma a carretera i aroma de bona companyia.

A caball de la moto, tacat de la colorida felicitat del Holli.

Des de que et vaig escriure han passat moltes coses. 

Ha passat Gokarna amb les seves platges paradisiaques (mes que mai) i la seva gent supurant felicitat i calma per cada poro de la seva pell i contagiant-nos del ritme de la vida "shanti, shanti", al mes pur estil vaca sagrada.  Les vaques de Gokarna! Uns apassionants animals que no nomes estan pel mig de la carretera exercint de rotonda sagrada o a un improvisat abocador buscant que endur-se a un dels seus quatre estomacs, sino que tambe prenen el sol a la sorreta amb les gambes europees i altres turistes, passegen vora l'aigua refrescant les peulles entre ioguis, corredors i corredores (tant esportistes com practicants de l'operacio biquini), gossos, gent que dorm, i que juga, i que lliga, i que fuma, i que fa la meditacio del bistec (volta i volta). En definitiva gent que gaudeix ja sigui descobrint una vida nova o evadint-se dels seus problemes d'occident o d'orient. Perque de rpoblemes en tenim tots i totes.

Jo per exemple surto a correr pels matins i a Arambol (Goa) travesso dos rius cada mati, per aixo surto a correr amb el banyador. El problema de fa uns dies va ser que amb el banyador mullat em fregava un testicle i se'm va irritar l'ou. Un mica! Pero es un problema, i els problemes s'han d'atacar d'arrel i despres de descartar ximpleries vaig adonar-me que el problema era la sobredimensio (per sobre carrega) del meu ou. I no es pas res del que estar orgullos, pero aixi era i tot te cura. L acura ja la sabeu i esta de mes explicar-la en detall.

I de Gokarna a Goa, com us deia. Un tren amb retard i quatre busos. En el darrer d'aquests autobusos una sorpresa: les basques! Haviem quedat amb elles en un lloc que mai haguessim trobat i que ja feiem tard pero  per l'atzar, algun deu o deesa, o Sant Francesc Xavier (en pau descansi a Goa, el fiesteru!) ens vam trobar en un bus atapeit de gent i felicitat i mes atrotinat que maco. 

A la platja donant la benvinguda a la primavera entre colors i somriures.
Celebrant el Holi.

I els dies a Goa han anat passant sense pressa ni permis. Com glops de la Kingfisher, curts i amb bona companyia: el retrobament amb la Maialen i la Maitane i la troballa d'en Quique. Les nits, magiques en lluna plena, les dormo en un matalas a terra, al so de les ratetes que volen treure la brossa organica abans no vinguin massa insectes. No les culpo, la vida esta cara a Goa tot i ser temporada baixa. 

Els dies han passat en la seva major part a galop d'una moto amb personalitat (com m'agraden les dones): funcionava quan li donava la gana. Tot i aixi, aquests darrers dies la relacio ha millorat i i poc ha fallat. Una "rocinante" que es deixava cavalcar per un Quixot i la seva bona companyia. De vegades treiem les motos en manada, i sortim en grup a l'estil "Angels de la mort" per platges, mercats i Holly. En realitat semblava mes un anunci d'estrella Damm. D'altres dies la "rocinante", blanca com el cavall de Sant Jordi,  ens treia de passeig nomes a la Maialen i a mi, allunyant-nos de la temptacio de la platgeta de sempre i apropant-nos a altres platges, esglesies que sepulkten sants, pobles, forts que algun dia van protegir algunes terres, mercats i altres llocs mes o menys interesants.

Pero el que importa es el cami, sempre ens ho diuen. Carretres sense cap mes llei que la supervivencia i  on tot s'hi val i tot es possible si ha de ser. Carreteres que compartim amb consumidores de petroli (motos, cotxes, busos i alltres), bocins de felicitat i velocitat, forats i sotracs, gripaus que esperen un peto d'amor, vaques que al ser deus son omnipresents, nens i nenes i vells i velles, riures i tot el que capiga en aquests trams de terra criminalment asfaltada serpentejant selves, palmeres, llacs, rius i normes.

Saltant la posta de sol. D'esquerra a dreta no calen noms. 

Pero les postes al mar, la musica en directe, els banys al mar i al llac, les trobades amb pirates, les curses matineres que irriten ous i altres histories "made in Goa" s'han acabat. Queden en el record i en aquests sobretaules que ens esperen apurant el cul del vinet que haura acompanyat un sopar de retrobament.

Ara emprenc cami sense la Mariona i la Xenia, amb qui he compartit vetlles, penes, fotos i alegries les darreres setmanes. Avui he passat la nit dormint a l'estacio de tren per estalviar-me els diners de l'hotel i ara ja soc a Hampi, on compartire els dies amb la Maria, una actriu portuguesa que he conegut aquest mati esperant el tren. Aixi que poc ha durat la meva soledat del viatger. Una nit! Pero em servira per practicar angles, compartir despeses d'allotjament i compartir felicitat, que es de les poques coses que augmenten quan la comparteixes. Pero aixo son lletres d'un altra teclat.

Fins la propera!

P.D.: Enyorat dels barrancs he fet un salt! I com al salt, la vida dona voltes i cal saltar amb determinacio per no patinar i estar alerta de l'aterratge en aquest ocea d'onades de felictat.

Lletres des del Fort Cochi.

Namaste!

Com estas? Avui m'he pres el dia com s'hande prendre els tes, i les Voll-Damm. I la vida: Sense presses, amb calma. Avui es un dia de relax sense voltar gaire mes que l'imprescindible i deixar assecar la roba al sol.

Avui t'escric des de Cochi, concretament des de Fort Cochi, un cau d'artistes. La ciutat es plena de petges de malabaristes de la imaginacio que posen color a façanes descolorides i omplen d'alegria espais buits de la ciutat. Son bruixes i bruixots que ressuciten espais morts d'aquesta metropolis on conviuen i dansen l'antiguitat i la modernitat. Una ciutat moderna que creix cuidant-se i respectant-se com poques altres ciutats ho fan. Com veus m'encanta!



Mira que hi ha poques ciutats on m'hi quedaria a viure, pero Fort Cochi (un barri de Cochi) es un lloc agradable i amb vida. Espero que no el destrossin com el vei Ernakulam o com fan amb barris de Barcelona.

En aquesta antiguitat que es mante viva tambe hi ha les xarxes de pesca xineses, que cada mati fan el seu servei com l'han fet durant molts anys. I que duri, que no embruten amb petroli. Hem tingut la sort que les coincidencies ens han fet petar a la ciutat en plena Biennal Artistica, una exposicio d'exposicions que omple edificis de la ciutat amb performance, expos de pintures i de fotos etc. Tot un luxe com ens ha mimat Cochi!  Es una ciutat magica, n'estic segur. Per a trencar la rutina, quan es pon el sol canvia els carrers de lloc, i aixo va fer que en Manel i jo caminessim perduts durant dues fantastiques hores buscant el lloc on dormim. Vam acabar arribant en moto fins a la porteta mateix. De nou tres en una moto per la India! Sort de les bones persones d'aquest pais i de la seva explendida, envejable i innocert bojeria. Per cert! De bojos i del lloc on dormim... es guapissim! Esta decorat amb pintures a les parets a l'estil Bansky, i podem fer servir l'ordinador, i posar musiqueta, i tocar la guitarra... un raconet encantador!

Dones recollint fulles de te als camps de Munnar.

Ahir vem fer una escapadets a Munnar, unes muntanyes (2550m aprox) d'interior on la calor dona treva quan el sol fa mandres. Els turons estan coberts de plantacions de te que per formes i colors donen joc a les (nostres) ments d'inesgotable imaginacio infantil, si es que la imaginacio ha de ser infantil: una manta que abriga muntanyes, la closca d'una tortuga gegant, matalassos on fer el ronso... pero fora els nostres mons de Burton i Carroll son plantes de te que els homes sulfaten i poden i les dones recullen fulles els matins abans els sol no castigui les nostres pells i closques amb la seva escalforeta.

I tu que? Com estas? I com esteu? Jo ara faig una estoneta abans de sortir a cuidar-me i cuidar la ciutat. Mira, et deixo una foto d'una part de la part comu d'on dormim. M'encanta! Quan torni ja t'ensenyare la resta de la casa, que l'he fotografiada tota, fent el guiri!

El lloc on dormim Fort Residency, es genial. Aqui una imatge de la nevera i una finestra decorada en segon pla.

Carta de Varkala: comencem a remuntar cap al nord per la costa oest.

Salut camarada!

Com van les coses? Avui t'escric la carta des d'un paradis. Se que ja t'havia dit que si el paradis existeix esta vora el Langtang... pero aixo es mes un paradis topic de les palmeretes cocoteres: hi ha platges d'aigua calenta, palmeres vora el mar, gent jugant al volei platja (jo no puc, has d'estar com un tren per jugar, es veu) i la gent del poble es amable i tranquila, per trencar els mals topics de la pobre gent de la India.

Ara mateix em refugio del sol i la calor en sota un ventilador. En breu agafem un tren que ens deixara a Alapuzzha ja quan no hi hagi sol (ni lluna, avui!). Els dies aqui m'han encantat. Ahir vaig anar a correr a la platgeta, que de tant en tant ja surto, tot i que menys del que hauria. Una mica per poder jugar a volei a la propera platja, una mica per salut i una mica per les constants "t'has engreixat!" que hem llenceu des d'alla. Es veu que el capitalisme em consumia literalment, i aqui la bona vida em fa galtes. Parlant de capitalisme... Kerala es la primera regio del mon on es va escollir un govern comunista, i estan orgullosos i orgulloses: hi ha pintedes i banderoles pels racons dels pobles. Pero torno al tema, que si començo amb politica no acabare, que hi ha molt a admirar pero mes a criticar i millorar. Com arreu, pero son figues d;un altre panera o quastion d'una alatra actyalitzacio. La questio es que fent cursa em va parar un home per a que els hi dones un cop de ma per a treure la barca del mar i vaig estar xerrant una estoneta amb ell. Un farmaceutic retirat, que despres de viure i treballae vinti-i-set anys a l'Arabia  Saudi ha tornat al seu poble de costa entre palmeres cocoteres, arbre de mango i papaia i barques de colors. Aqui em retiro jo tambe. Aqui o a Port de la Selva.  Corria abans els sol no ens estampes rajos als quatre vents (calents) per una platja sembrada de cargolines, petxines, centenars de crancs grocs i grossos que fugen de de les meves passes, cama-llargs, corbs, algun "llenguadillo" despistat vora el mar i pescadors que reparen i desenreden xarxes. Vaig veure un grup de quinze homes tibant una corda i sense demanar permis ni saber ben be que feien m'hi vaig afegir. A la meva esquerra, metres mes enlla mes grups. Vaig adonar-me que tibavem xarxes de dins l'aigua. I alla hi era jo, nen mimat d'occident entre homes forts de mar. El sol ens va sorprendre tivant cordes molles. Pel pes em sembalva que treuriem el mateix titanic del fons del mar pero al cap d'una horeta van sortir una vintena de peixos de pam i mig, quatre calamars i quilos i quilos de peixos petits. Els grans i els calamars son per vendre als restaurants, els petits es reparteixen entre els pescadors i despres es venen a pes per a les paradetes de peixet fregit.

Som dos grups per xarxa que tirem dels dos extrems per recollir-la. Quan la xarxa es prou aprop alguns homes es tiren a l'aigua a picar les onades i fer entrar el maxim de peixos a la nostra trampa. Tot plegat dura una hora i mitja i es força dur. Es tan maco com dur, com el contacte amb la natura.
Avui hi he tornat. Anava a pescar amb un home i la seva barca pero no ens hem entes i he tornat a tivar cordes molles. De cami, el farmaceutic d'ahir m'ha dit que passi per la seva caseta a fer un te, i a aixo ningu s'hi pot negar. Crec que es pecat.

Els pescadors de les xarxes m'han rebut amb un somriure sense afaitar -com el meu- i a feinejar! Mes tard el Manel (un nou fitxatxe amb qui farem via junts els propers dies) s'ha apuntat. I les noies (la Mariona i la Xenia) han vingut i han tornat amb el seu trote matiner. Avui estirava al costat d'en Husseim, un nen de 14 anys. M'ha explciat que saben si tenen pesca o no perque per sobre de la xarxa hi volten aguiles si la cosa va be. Avui no hi ha hagut calamars, pero si tres butllofes a les meves mans. No ho soc pas un home fort, tinc mans de palau!

A feina feta, hem estat fent fotos (que ja penjare un altre dia) i intercanviant quatre paraules i rialles amb els joves de la colla. Els homes, els que ja tenen arrugues i canes, et tracten "com homes": gracies per venir, aqui tens la teva part de peix i "dema tornaras?" amb uns copets a l'esquena i un somriure a la boca enorme i que paga la feina. Estan contents de que hi anem pero comença la subasta i el negoci es el negoci. No hi ha temps per dos pringats que es creuen alguna cosa per venir a fotre un cop de ma. De retorn hem anat a casa del farmaceutic. Ens ha presentat la seva familia i la seva dona (de somriure precios) ens ha fregit dos peixos deliciosos a mode d'esmorzar. Mentre a la cuina es treballava, pare fill i net ens parlaven dels costums d'aquesta zona msusulmana, i ens han donat te, i ens visitaven amics i amigues de la familia, i ens han donat a tastar fruites, i ens han acollit com si fossim importants per a ells i desinteressadament. I es que jo crec que erem importants per ells i elles, com ho han estat per a mi quan m'hi sentia com un mes a casa seva. Hem sap greu el que les males llengues parlen de la India. Toco fusta per a que tot segueixi igual, pero aqui m'estic sentint acollidissim.

Despres d'atipar-nos, cuidar-nos i donar-nos conversa un dels amics del fill ens ha tornat al poble. Reconec que he anat cagat. Pero mai havia anat tres en una moto, sense casc i sense sabates. Pero aixo es la India, tot es possible, em diuen.

Ara farem cami a Goa, que hem quedat amb la Maialen i la Maitane que ens trobariem alla si tot va be. Pujarem xino-xano i parant per poblets com Allapuzha, Kochi, Munnar i Gokarna. Ja t'anire escrivint coses o enviant imatges quan pugui. SI no ja ho saps, si no dono noticies estic be. Espero que les coses et vagin be, ves-me dient que m'encanta rebre correus teus explican-te que et passa, que us passa i (secret!) saber de tu em fa creixer les ganes de tornar. Començo a veure el retorn a l'horitzo, pero d'aixo ja en parlarem quan toqui i si toca, ara em toca viure i aprendre d'aqui.
Una abraçada molt gran i fins aviat!

Varkala, març del 2013.

Carta del sud

Ei com estas? Torno a escriure't des d'un teclat sense accents i coses propies. Tot i aixi he copiat d'una web la ç per fer terreta...

T'escric des d'un ordinador sovietic pero amb connexio decent, estic a la fi del mon de la India, al sud del sud. Pero tiro dies enrere... Quan anavem a l'estacio de Varanasi m'ho mirava tot molt atentament, com si penses que quan tornes res d'aixo quedaria. I qui sap si quedara, si tornare o deixare de tornar! M'agradaria, pero ja saps tan be com jo que la via dona voltes i que la meva no es pas una excepcio. Per sort! El tren va sortir de Varanasi atravessant la nit per escupir-nos en un calid mati a Calcuta.

A Sudder Street, per casualitat o causalitat vam coincidir amb la Maialen  i la Maitane. Dues basques (com delaten els noms) que tambe s'havien fet lloc en el mateix edifici d'alts sostres i portes gegants que nosaltres. Un edifici que viu una romantica ressaca de temps de riquesa colonial. Pero aixo poc importa.

Les panxes de les meves companyes alternaven torns en una competicio de destrosses escatologiques i curses a la tassa. Perque tornavem a tenir una incomoda tassa.

Les noies amb el Victoria Memorial de fons.

Calcuta te un mercat farcit de fruites precioses i delicioses (entre d'altres coses), i tambe carrers farcits d'historia colonial. Ja saps que mai m'han apassionat els edificis, que prefereixo la natura sense cimentar i els boscos sense ajardinar, pero es troben coses maques. El mes famos es el Victoria Memorial amb un parc davant amb mes vida que bruticia, que no es poca! Per Calcuta tambe es pobres, somriures, llibreries, policies vestits de ridicul i moltes altres coses que cauen penosament en el meu oblit i d'altres que queden per veure i serviran d'excusa si mai volgues tornar. Si mai calguessin excuses.

D'esquerra a dreta: la Maitane, la Xenia, la Mariona, la Maialen i servidor.

Pero segur que si et sona Calcuta es per la famosa monja Maria Teresa. La Maialen i la Maitane s'hi estan tres setmanetes al voluntariat. Jo vaig voler estar-m'hi un parell de dies (cap mes a disposar) per salvar la curiositat, pel plaer de servir i per comparar-ho amb el seu cosi nepali. Res a veure! Una ma de voluntaris i voluntaries, organitzades en diferents cases que esquitxen la ciutat de serveis sanitaris, amor, atencio, somriures, menjadors socials i un llarg etcetera caritatiu. Ja saps que penso que la caritat no es solucio de res, pero ara per ara salva a moltes persones de l'oblit, la miseria , els carrers i de la mort per abandonament. Pero de la mort ningu se'n salva. Jo vaig estar a paliatius, al costat del temple de Kali, pero ja t'explciare en persona que allargo massa la carta i aburreixo...

 Pero d'esperar-me unes clavegueres caotiques on descobrir toxines i residus d'una globalitzacio ferotge i cruel m'adono que el pes de l'ordre (per supervivencia) s'ha imposat en un de les ciutats mes poblades (14,5M) i que aquest ordre amaga sota la catifa i alsrecintes de caritat tota la merda que tapava els colors dels colonialisme britanic. Estic segur que el que he vist de Calcuta es el troç de pastis mes dolç i guarnit, i que no he tingut pas temps de veure la resta del pastis que el pastisser ha deixar podrir. Tot i aixi Calcuta m'ha agradat,m'ha ensenyat i el mes important m'ha (i ens ha) regalat dues amigues que espero que creuem camins de nou aqui a la India, a casa o al seu pais. Qui sap?

I de Calcuta en tren. 3 lliteres, 2 nits i 1 dia sobre rails coneixent gent i veient com el paisatge mudava per la nostra arribada a Mamalapuram. Vint-i-vuit hores en un tren, pero a la India m'agrada viatjar en tren i seure a les portes obertes d'entre vagons amb les cames pengim-penjam deixant que el vent s'endugui males idees, i m'agrada dormir en les lliteres blaves, i els pesadissims venedors de tot. Es un mon un vago de la India!

A Mamalapuram vaig veure el mar despres de cinc mesos! Una mar enorme, ferotge i calenta! i bruta, no oblidis que estic a la India! El poble gaudeix d'un ritme tranquil i d'un cor de runes i pedres esculpides, algunes pers mans devotes i d'altres pel vent i la pluja, la natura lliure. Ens va recomanar el poble una vella de Boston i li estic agrait. 

A la teulada de les runes d'un temple amb el far treballant.

I ara t'escric des de l'extrem sud. Des de Kanyakumari. Es com un infern que els habitants s'han esforçat per fer-lo habitable i agradable. I es que la llegenda diu que  la verge Kumari va vencer aqui els dimonis i va alliberar el mon. Fa la mateixa calor que a Can Lucifer, pero els habitants han construit casetes baixes i les han pintat de verds llampants, blancs bruts, blaus suaus, roses pastelosos i liles que es convinen amb el mar de fons. Els mars! Que aqui s'ajunten tres just on hi ha dues illetes amb temple i estatua. I una gran esglesia corona la ciutat i d'altres s'amaguen en placetes compartint devots amb els temples hinduistes.

Ara començarem a pujar per la costa oest, ja t'anire explicant. 

Fins aviat!

Kanyakumari, març del 2013.

El sol quan surt a la platja de Mamalapuram i jo a fer el primer bany del dia.