dijous, 18 d’abril del 2013

Un principi és un final.

http://acontecorrent.blogspot.com.es

Un principi és un final. Entrego les claus d'aquest bloc per alliberar a cop de massa un altre espai a la xarxa. Espero que sigui un espai de pensament crític de vegades i d'altres de simple plaer literari. El bloc es diu "A contecorrent" I no cal més presentació que la visita. Aquí us l'enllaço.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Escrit número 60

El sis d'abril tornava a trepitar un aeroport després de sis mesos i mig. El rickshaw em va deixar a la terminal internacional de Mumbai, una ciutat que encara viu la paranoica ressaca de les bombes paquistaneses de fa uns anys. Menjava les darreres galetes de xocolata en una sala d'espera a  amb la retransmissió dels millors moments de la lliga de criquet (he catalanitzat el nom). És un esport que té boja la Índia tant com el futbol a Europa i que s'assembla al baseball o al pitxi però amb una mena de pala de fusta i alguna norma diferent, per marcar la diferència clar. A la sala d'espera vaig ser víctima d'una femella de mosquit famèlica, mai m'havien acrivillat amb tanta subtilesa però amb tant d'ensanyamanet. I ho entenc! Una sala blanca i impecable plena d'alemanys i alemanyes i families hindus de molts diners: sangs massa pures i aburrides. La meva sang és un cóctel cultural molt més atractiu per qualsevol mosquit que volta afamat. Les paraules del meu diari a la sala són dignes de recordar:

"Crec que denunciaré el puto mosquit que m'ha tornat a picar. A la propera el delato com a espia paquistaní  i aquí no s'estan per hòsties. Bé, per hòsties sí! És que mira que pillar Malària el darrer dia al lloc més selecte que he estat en el darrer mig any. Ja m'estaria bé! Per no esperar-me fora entre fum i tanquetes. Però és que un s'aburgesa tan fàcilment... Això sí, espero no acabar com l'obés que tinc davant. Com em posin algún problema de sobrepes per la motxilla preguntaré que perquè no posen a córrer a l'home de la camisa a topos. És blanca, però la suor fa que sembli un intent de camisa flamenca.

Zas! L'he matat, adéu mosquit. Em lleparia els dits perquè estic segur que la sang que ha deixat és meva, però estic tip" de les galetes de xocolata. 


Ara ja porto una setmana a Catalunya i ja m'han atracat. Sí, sí! Així de cert i així de trist! Portava les butxaques plenes de temps per llegir, escriure, mirar-me el melic, buscar símils dels meus mocs amb cares de famosos i altres coses importants a la vida i a duanes va quedar confiscat. La Guàrdia Civil tan maca com sempre! Que sí aquí el temps es paga, que si impostos per minut, que si la literatura és cultura i això és perillòs... Ja sabeu, un Benvingut a Europa amb totes les lletres!  

Diuen que abans de morir s'ha de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill o filla. Jo cada matí planto un pi, això ho tinc més que superat. Si tingués un fill o filla a més d'una li donaria un atac de cor i vaig pensar que si tornava per sorpresa potser provocava alguna parada cardíaca, i que seria el més similar a aportar una criatura al món. Però veig que aquí ja ningú es sorprén per res, hauré de pensar cosa nova. I pel tema llibre li he donat voltes i he decidit obrir un bloc de contes. És d'extensa coneixença que m'agrada escriure i m'agrada compartir-ho però la meva literatura està infravalorada, sóc el típic artista incomprés, el típic escriptor que moriria al carrer més prim que una vaca de la India i que les meves obres es publicarien a posteriori pel valor afegit de la meva mort. Desgraciada raça humana. Em ressona com l'eco d'una cel·la allò de que el que escric no és digne de ser imprés en el cadàver d'un arbre a làmines. No és que sigui més ecologista que abans, a la merda els arbres si em publiquen un llibre! Però és que cap editorial m'agafaria el recull de contes. Així que ara per ara estic resignadament en defensa dels boscos i aposto pel format digital, molt més ecològic! Perquè fer un ordinador no produeix residus tòxics i tots els mateirals són biodegradables i l'energia que consumeix sempre és produïda de manera neta. I tant! 

En breu escric la darrera actualització presentant el nou bloc. 

Abril del 2013, des d'un racó de WARcelona on fa equilibris el piset de mons pares amb vistes a les runes d'uns búnquers que ens recorden que va haver un dia en que les persones lluitaven per la seva llibertat. 

divendres, 5 d’abril del 2013

Una estrella de cin puntes.


Hola!
Se que esperes fotos, pero avui no pot ser. No em veuras pero pots imaginar-me, si hi soc amb un somriure esberlant la meva cara de punta a punta m'esta be. I tu tambe el llueixes el somriure o que? COm estas? com van les coses? Jo t'explico algunes tonteries, pero cada cop m'agrada menys aixo dels monolegs. Quan ens veiem?

Se que saps que sempre dic que la magia existeix. I si trona es que amenaca tempesta. A les darreres cartes t'explico les aventures i desventures que he atrapat i que he he deixat escapar entre sorra i onades, entre cocoters i mar salada. Avui no, avui t'explico massa breument (tot i que no t'ho sembli) el que he viscut en una mena de desert de roca i magia: Hampi. Em creuras o no, poc m'importa si t'he de ser sincer, pero Hampi es un dels punts del mon on brolla felicitat i empapa a qui trena els seus dies amb la gent local i amb els racons magics. En honor a Jack el desbudellador, anirem per parts:

PRIMERA PUNTA: LA COMPANYIA.
Vivim uns temps inestables i incerts i paradoxalment ens espanten els canvis. Vivim en constant estat d'alerta. Es una estrategia capitalista de control social que Bauman explica perfectament i amb la que ara no us castigare. Sabent-me victima d'aquest fenomen, una de les coses que intento aprendre en aquesta escola-viatge es a prendre cada canvi (bo, dolent o pitjor) com a un ventall de noves oportunitats i possibilitats. Aixi que despres de viatjar els darrers mesos gratament acompanyat vaig decidir continuar el meu cami en soledat. El que no sabia aleshores es que poc duraria. 

Vaig coneixer la Maria a l'estacio de Margao, despres de fer-hi nit entre pobres, estalviadors i altres especimens i victimes del mon contemporani. De xarrera a l'andana vam descobrir que no nomes compartiem espera sino tambe destinacio i vago. Les nostres motxilles van quedar abandonades a la seva sort sota la vigilancia d'unes angleses i uns jueus mentre nosaltres arreglavem el mon i ens explicavem les vides al lloc mes lliure del tren: l'espai entre vago i vago, on l'aire corre, la gent fuma i ningu s'atura, simplement s'espera. Ja et vaig explicar en una altra carta com m'agrada el pengim-penjam de les meves cames quan m'assec a la porta sempre oberta per notar la velocitat. 

La Maria s'ha criat al bressol d'una familia portuguesa, comunista i lluitadora; ara viu a Lisboa estudiant filosofia per saber mes, fent d'actriu quan pot i vol, ha estudiat fotografia (ja veuras la fotasses quan m'envii les fotos!), fa de punxadiscs, edita un diari cultural i de contra informacio i te un somriure que pots comptar-hi les 32 dents. Pots imaginar les converses (en angles!) que van omplir les hores de tren i han omplert els dies: des del control social a la formula de la felicitat passant per Marx, posant en dubte la nacionalitat de Saramago i rient dels jueus del tren. En realitat amb la Maria hem inventat la vida de molta gent: vides tristes, glorioses, amargues, apassionants... Ens encanatva especular! pero els jueus ocupen un lloc especial en les bromes que embruten el kharma. Pero res es perque si. 

Hem compartit la moto, els diners, converses, habitacio, sopars, riures i centenars d'experiencies que han farcit els dies a Hampi. 

SEGONA PUNTA: EL VEINAT I EL BARRI
El nostre cau o camp base era un lloc petit i barat, de banys compartits i familia encantadora. Quatre habitacions habitades per gent apassionant que qui sap si un dia canviaran d'status de conegudes a amistat. Hem viscut i compartit tot, com en una petita comunitat, una comuna enmig del paradis. Una noia australiana amb un novio polac que formen part del teixit okupa de Briston; un alemany que deu diners, sense pel i amb un tic labial; i un marroqui fill d'una familia benestant, qui sap si noble o burges, pero divertit i rialler com ell sol. Un veinat mes ben parit que El 13 rue del Percebe.

I despres esta el barri o poble de Hampi Bazaar amb en Bila i la seva familia (inclos el gos) que son la mafia de Hampi; esta en Lucas que viatja a cop de voluntariat i CoachSurfing, les entranyables bruixes que ens ensenyaven com es renta la roba a ma (i jo que pensava que havia apres!); la costurera que ens ha arreglat la roba, els nens del llac, la familia que ens preparava el thali delicios i picant a rabiar, el nen boig que conduia la nostra moto (en realitat era un tap de 6 o 7 anys que li donava gas sense por ni conciencia mentre jo feia peripecies per no matar una vaca, que aqui es preso), els vells del txai que demanaven cigarretes a la Maria i molta altra gent que ens ha regalat somriure i ens ha gronxat en aquesta terra de somnis i equilibris. Hampi crec que es el lloc de la India on els locals m'han fet riure mes, on m'han fet mes felic.

TERCERA PUNTA: EL SOMRIURE DE HAMPI.
El papanata de Gironell va etiquetar Mumbai com la Ciutat dels Somriures. Estic segur que no va visitar cap altra ciutat mes de la India. India es el pais dels somriures, tothom somriu quan els mires, quan els hi parles, quan els hi somrius... es una deliciosa epidemia. Pero del que he vist, Hampi es la ciutat amb els somriures mes especials. 

La Maria m'havia advertit dels somriures de Hampi, pero jo, fugitiu de l'etnicisme i de les seves variants racials o toponimes deia que si sense creure-m'ho. Pero es cert. Suposo que a Hampi i Anegonda (poble vei) passa com a tots els pobles: com mes cosins mes endins. Les dones disten tenen cares carregades de paciencia i experiencia, pero -extrany a la India- en linia general disten del que jo entenc per bellesa. En canvi els homes tenen un somriure especial. No se com explicar-ho pero arquegen els ulls i els llabis enenyant les dents amb orgull. Quan la Maria em passi les fotos ja veuras! En te de molt bones, perque a part de les cigarretes te el vici d'immortalitzar tot allo efimer amb una lleugera obsessio pels somriures. I de tantes, hi ha de maques. 

QUARTA PUNTA: LA MOTO
Hampi es un desert de felicitat amb oasis de bananers i palmeres cocoteres, i amb pedres amuntegades en equilibris que desafien la gravetat i la logica, i amb temples camaleonics, i amb pastors de bufals, i amb carreteres que serpentegen i que esquerden l'asfalt revolucionariament (quan hi ha asfalt), i amb mes de 40 graus en hora punta. Tot d'elements que barrejats creen un coctel d'ambient magic que vam decidir explorar sobre pneumatics d'una ferralla aspirant a motocicleta. I Deu ni do si dona joc aquest trasto! De corva en corva, de garitu en garitu i de poble en poble entre curses, entreteniment per la canalla, salutacions en marxa, i moltes altres aplicacions que venien de serie en aquest entranyable consumidor de petroli. 

I CINQUENA PUNTA: HAMPI
Que es Hampi? Que te Hampi? No ho se. No te res que es pugui mesurar amb les nostres malaltisses  ciencies pero en canvi te quelcom que es pot percebre. Un intercanvi de somriures i felicitat que fa de Hampi un lloc especial. I no ho dic jo ni ho he descobert jo (faltaria mes!), aixo fa anys que ho saben els seus habitants, reis i reines i fins i tot els animals. Hampi es una ciutat sagrada des de fa centenars d'anys. No es pot veure alcohol ni consumir altres drogues i esta farcida de temples que esperen amagats entre les roques el retorn dels seus anys de gloria. I aquesta esencia immesurable rau al cor de la seva gent i es contagia. 

I aixo t'ho escric des de Mumbai, una finestra al futur. Per que una finestra al futur? Perque si no ens movem i aturem el que passa a Europa i a la resta d'Occident les nostres ciutats s'assemblaran a Mumbai en un futur: emprenedoria de subsistencia, miseria i contrasts. La critica a la passivitat i la indiferencia t'arribara a la seguent carta, avui tingues uns somnis lliures i feliços.
Fins aviat!