Trencant els murs dels carrerons sense sortida.

 De cada situacio indesitjable apareix la frustracio i el consumisme ens ha fet intolerants a la frustracio, allo que ho volem ho paguem. Pero no sempre es possible i cada frustracio l'hem de viure com una nova situacio a gaudir, a exprimir. Es dificil positivitzar aquests dies, pero la gent d'aquest pais m'ho posa facil. Quan les coses no van be la soledat apreta, pero aquets dies he trobat qui ha afluixat el nus que m'escanyava. 

El 17 va ser un dia dur d'autobus: moltes hores, moltes corves, molta gent, molta gent vomitants, moltes sotracs... He de reconeixer que vam passar per una zona durant la posta de sol que era preciosa, pel Terai. Era una selva molt plana amb gran rius (molts secs) que l'atravessaven. Tot molt hindu: vaques geperudes i pintades, homes amb pareo, bombatxos, turbants, vestimentes de colors molt vius i pells molt fosques. Es respirava un ambient diferetn al Nepal que jo havia viscut fins ara. I la selva tant plana feia la posta eterna i el sol enorme. Reconec que el fastigueig del bus no em va deixar gaudir tot el que es mereixia aquella zona.

El 18 em vaig llevar molt cansat. Pensant que era per la mala nit que havia passat pels mosquits, la bruticia de l'habitacio i el soroll vaig agafar un bus amb l'esperansa d'arribar a les portes del trekking. A Hile em vaig trobar dos turistes (un de tants que es fundeixen els diners del servei militar veient mon). Els primers turistes en dos dies. Em van dir que com el Camp Base del Makalu no es zona de turistes i fa molt de fred els lodges i hotels estan tancats, que ja era impossible fer-lo sense tenda ni material d'autosuficiencia. Aquesta mala noticia va anar acompanyada de l'increment del cansament i el mal de panxa que burxava. 

Jo tot sol no em vaig atrevir a endinsar-me en el trekking amb aquelles perspectives i cagant-me en tot i una mica mes vaig coneixer en Jay, un noi que resultava ser un militar de la ONU (de guerriller maoista, a militar del Nepal, passant per l'escola militar de muntanya de Jomson, a formar part de la ONU i anar al Liban de missio). Jo empitjorava per moments i en Jay em va portar en moto al camp militar on viu, li van denegar el permis per a que passes la nit alla i em va portar a l'hotel d'uns amics seus on em vaig passar unes 14 hores retorsant-me al llit i fent curses al lavabo a cagar aigua marro, al mes pur estil coca cola. 

Al mati seguent em trobava una mica millor, a base d'aigueta pero tots els meus pensaments anaven al voltant de la meva gent. Ahir per primer cop m'agradaria haver estat a casa. Vaig fer un truc al Pasang i em va dir que l'1 de desembre podriem estar al Langtang construint una escola. Vaig trucar al mero sati (meu amic) Jay i em va fer una visita guiada pel poble de Dankhuta, em va aconseguir uns bitllets una mica mes barats per Katmandu directe i em va cuidar com un rei. Es un gran home! 

Tornava a Katmandu, amb la idea de trobar-me una mica amb la "meva gent", aquella gent de confiansa d'una mica mes a prop i qui pogues coneixer per Thamel. 

Les mes de 20 hores d'autobus de Dankhuta a Katmandu vaig compartir amb en Basu, un altre paio genial. Quan hem arribat a les 11.30h hem anat a casa de la seva germana a menjar un dal bhat. Com em cuiden els nepalis! 

Ara fa una estona, despres d'una merescuda dutxa, he conegut en Jili (o algo semblant). En Jili es un somniador de la meva edat, es dedica a captar turistes per portar-los a les botigues, empreses de trekkings, hotels... i quedar-se una comissio del que gastin. Sap una mica de castella i coneix el tema indepe de Catalunya (tot i que diu que es Barna el que es separa d'Espanya) i li ha fet gracia que sapiga nepali i hem fet un te junts. Despres de riure, cagar-nos en el sistema, somniar plans etc. m'ha dit que vagi a viure  a casa seva uns dies. Be, que hi farem, si insisteix provare -amb prudencia- a veure que tal es aixo! Dema he quedat per dinar amb un amic de fa unes setmanes (el venedor de collarets) i despres amb aquest noi. Ja us explicare que tal la meva sort!

Mentre espero resposta d'en Pasang estare uns dies per aqui, gestionant el meu visat per la India, acabant una feina amb en Toni (ja la veureu acabada), visitant el Dani, vivint amb en Jili, quedant amb en Basu i -si tinc temps- visitant Nagarkot (pero prefereixo la gent que les vistes, tot i que intentare no perdre-m'ho!).

I vosaltres com esteu? Expliqueu! Com veieu d'una mala experiencia n'han sorgit d'altres molt apassionants. Si be es cert que "les desgracies mai venen soles", tambe es cert que "no hay mal que por bien no venga", aixi que a gaudir de cada nova situacio que se'm presenti. Se que per a mi es mes facil, perque ara mateix visc en un somni -amb els seus alts i baixos-, pero no us deixeu vencer per cap situacio, de totes se'n pot treure'n quelcom, i mai saps quines noves vies ofereix el cami pedregos que se'ns planta. Moltes vegades, tot i mes dur o amb sotracs mes forts, acaba sent mes apassioant i bonic. No us doneu per vensudes ni per vensuts. Preneu-vos les fustracions com a noves oportunitats, no com a carrerons sense sortides.

Fins a noves noticies! 

Namaste!